 |
| Filosofia de paret |
1a. Context històric, social, cultural i filosòfic. (1 punt)
El context el teniu als apunts o en aquest mateix blog. Recordar que hauria de tenir una extensió que no anés més enllà de les 10-12 línies: a l'examen de selectivitat l'extensió de l'examen ve limitat per un DIN-A3 (quatre cares de foli).
1b. Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts)
El tema del text és la deducció metafísica de l’existència del JO i la conseqüència antropològica del dualisme.
La tesi que manté l’autor respecte del JO és que aquest no és res més que pensament, de la qual cosa es segueix, segons Descartes, que el JO no necessita el cos per existir.
1c. Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts)
Aquest fragment pertany al “Discurs del mètode” (1637), probablement l’obra més coneguda de Descartes i que posa les bases del racionalisme modern. Al text que passam a comentar s’hi exposen, fonamentalment, dues idees definitòries del racionalisme: la centralitat del JO i el dualisme cos-ment.
La idea principal del text “Després, examinant amb… cap cosa material” és que el JO és pensament, cogito, un ésser l'essència del qual no és altra cosa que pensar. Per demostrar que això és així Descartes dona, bàsicament, dos arguments que presentarem com a subidees:
Com a primera subidea, "veient que podia ... que jo era" argumenta que podem fingir que no tenim cos (línia 2) però que no podem fingir que no pensam (si fingim això estam, per tant, pensant, donat que fingir és una forma de pensar, igual que dubtar, afirmar, negar...). Igualment, podem fingir que no hi ha món i que no ocupam cap lloc a l’espai (línia 2-3), però no podem fingir que no som res (perquè el no-res no pot ni tan sols fingir!)
De l’existència necessària del jo no se’n pot dubtar. Descartes ho repeteix a les línies 4 i 5: si dubtam de tot, se’n segueix que jo som, “evidentment i certament”, segons remarca Descartes. El pensament és la prova irrefutable (evident, indubtable -primera regla del mètode) de la pròpia existència i el tret que caracteritza, primordialment, a la persona.
Com a segona subidea, "mentre que si... cap cosa material", i per aportar un argument més en favor de la seva tesi, Descartes argumenta que si deixam de pensar, no tenim cap motiu per creure que som: “si hagués tan sols deixat de pensar...no tenia cap raó per creure que jo fos”, és a dir, que l’únic que ens assegura que som, existim, és el fet de pensar, si no hi ha pensament no hi ha res que ens indiqui que som, existim. Aquesta argumentació dona peu a una de les descobertes més potents de la filosofia: el jo com a consciència de si mateix. Prendre consciència de si és intuïtivament simultani a prendre consciència de la nostra existència com éssers pensants.
A conseqüència de tot això, i aquesta seria la segona idea principal “De manera que…allò que és”, Descartes en dedueix consideracions de caràcter antropològic, argumentant que com que el jo només és pensament –i ara ja s’atreveix a donar-li el nom d’ànima–, aquesta ànima “és completament distinta del cos” (línia 9), el cos és un altre tipus de cosa, un altre tipus d'entitat, val a dir, de substància. Com sabem per altres textos que hem comentat, Descartes definia en llatí al jo o ànima com a res cogitans (cosa o substància que pensa), i als cossos (entre d’altres el cos humà) com a res extensa (allò que es caracteritza principalment per ocupar un espai, un lloc: tenir extensió). I el jo és “més fàcil de conèixer” que el cos (línia 10), perquè la nostra raó pensa i el jo és pur pensament, i del cos, que coneixem pels sentits, podem dubtar que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que prové dels nostres sentits, com fa palès en el seu dubte metòdic.
Resumits comptes i a tall de conclusió, Descartes ha intentat posar de manifest, per una part, que el jo és únicament pensament, perquè la nostra essència definitòria és, indiscutiblement, pensar; i, per altra, que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquest subjecte pensant, és secundari, irrellevant, ja que l’ànima “no deixaria de ser allò que és” si no existís el cos. En definitiva, i per acabar, Descartes inicia l'era del subjectivisme i, per tant, ja no es podrà sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa. Gran part de la filosofia de Hume polemitzarà entorn d'aquesta qüestió. Tot el que acabam d'esmentar, em porta a plantejar-me la següent pregunta: El jo cartesià el podem identificar amb el que actualment entenem com a “consciència”?
1d. El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)
Referent al text que acabam de comentar podríem dissertar, entre moltes altres qüestions, entorn de la vigència o no de la separació entre cos i ànima. És un tema prou debatut al llarg de la història i que, pel que nosaltres hem vist, debuta amb els pitagòrics, continua amb Plató i Aristòtil, i arriba fins a Descartes a través de la filosofia medieval.
A hores d'ara, sembla que no tindríem problemes per posar-nos d’acord en allò que significa el terme “cos” (el que és físic, corpori, extens, que ocupa un lloc); no així, pel que fa a allò que entenem per “ànima”. Tot depenent del context, l’ànima la podem identificar amb la consciència, amb la seu de les nostres afeccions (mentalisme), amb la font de vida (animisme), amb aquella part de la persona que és immortal (Plató, cristianisme), i un llarg etc. que no ve ara al cas exposar ni en detall, ni en extensió.
Avui, quan pensam en l’ànima barrejam diversos dels sentits que històricament se li han atorgat. Cal afegir que, en certs àmbits, es reconeix que les persones tenim un vessant espiritual i l’ànima estaria al rerefons d’aquest mode d'entendre'l.
El dualisme cartesià, potser, té sentit teòricament, tot i que, genera problemes importants per explicar-lo. Modernament, Antonio Damasio, entre d'altres, ho posà de manifest al seu llibre “L’error de Descartes”.
Per altra part, sembla prou constatable que existeix un sacralitzat dualisme popular en la nostra societat, tal volta imbuït per les arrels cristianes de la cultura europea. Potser, és el clar reflex de la nostra incapacitat per assumir que el fet de tenir consciència és només una conseqüència de les nostres característiques fisiològiques, equiparable a la nostra capacitat de veure-hi perquè disposam d'ulls. Des de la religió es planteja el transcendentalisme de l’ésser humà, en tant que sosté que en aquesta vida hi estam de pas, i vindria a donar sentit a aquest enfocament. En qualsevol cas, parlar del sentit transcendent a la vida, pertany a l’àmbit de la teologia, i, per tant, estaríem abandonant l’àmbit de la filosofia.
Sigui com sigui, el tema sembla no estar resolt i segueix plantejant inacabables discussions entre els entesos: neuròlegs, psiquiatres, psicòlegs, filòsofs, biòlegs... La qüestió central és esbrinar: què és la ment, esperit o matèria? Quin lligam hi ha entre la ment i el cos?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada