dissabte, 10 de desembre de 2016

Còmic del pensament de Descartes

Clica la imatge per seguir l'enllaç

Comparació Racionalisme - Empirisme

Comentari de text resolt [Descartes]


«Després, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap mena de cos, i que no hi havia cap món, ni cap lloc on jo fos, però que no podia fingir, per això mateix, que no era res; i que, ben al contrari, del fet mateix que pensava dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia molt evidentment i certament que jo era; mentre que si hagués tan sols deixat de pensar, encara que la resta del que havia imaginat hagués estat vertader, no tenia cap raó per creure que jos fos: d’això vaig saber que jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar, i que, per a ser, no té necessitat de cap lloc, ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc el que sóc, és completament distinta del cos i, fins i tot, és més fàcil de conèixer que ell, i que encara que ell no fos, ella no deixaria de ser allò que és.»
René Descartes, Discurs del mètode, 4a part

COMENTARI DE 1b) i 1c)


1b. El tema del text és la reflexió metafísica cartesiana per tal d’esbrinar en què consisteix el JO, tal i com diu a la primera línia “examinant amb atenció el que jo era”.

La tesi que manté l’autor respecte del JO és que aquest no és res més que pensament, de la qual cosa es segueix, segons Descartes, que el JO no necessita del cos per existir.


1c.  La idea principal del text és que el JO és pensament, cogito. Per demostrar que això és així Descartes dóna els següents arguments: primer, que podem fingir que no tenim cos (línia 2) però que no podem fingir que no pensam (si fingim això estam, per tant, pensant). Igualment podem fingir que no hi ha món i que no ocupam cap lloc a l’espai (línia 2-3), però no podem fingir que no som res (perquè el no res no pot ni tan sols fingir!)

De l’existència necessària del jo no se’n pot dubtar. Descartes ho repeteix a les línies 4 i 5: si dubtam de tot se’n segueix que jo som, “evidentment i certament”, segons remarca Descartes.

En segon lloc, Descartes argumenta que si deixam de pensar no tenim cap motiu per creure que som: “si hagués tan sols deixat de pensar...no tenia cap raó per creure que jo fos”, és a dir, que l’únic que ens assegura que som, existim, és el fet de pensar, si no hi ha pensament no hi ha res que ens indiqui que som. Aquest seria el segon argument per defensar la seva tesi.

Com a conseqüència de tot això, Descartes dedueix que com que el jo només és pensament –i ara ja s’atreveix a donar-li el nom d’ànima–, aquesta ànimaés completament distinta del cos” (línia 9), el cos és un altra tipus de cosa, de substància. Com sabem per altres textos, Descartes definia en llatí al jo o ànima com a res cogitans (cosa o substància que pensa), i als cossos (entre d’altres l’humà) com a res extensa (allò que es caracteritza principalment per ocupar un espai, un lloc: tenir extensió). I el jo és “més fàcil de conèixer” que el cos (línia 10), perquè la nostra raó pensa i el jo és pensament, i el cos que coneixem pels sentits podem dubtar de que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que prové dels nostres sentits.

Resumides comptes, Descartes ha intentat posar de manifest, per una part, que el jo és únicament pensament, perquè la nostra essència definitòria és, indiscutiblement, pensar; i, per altra, que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquest subjecte pensant, és secundari, irrellevant, ja que l’ànima “no deixaria de ser allò que és” si no existís el cos. Descartes inicia l'era del subjectivisme i, per tant, ja no es podrà sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Contextualització David Hume (1711-1776)


En el s. XVII va tenir lloc a Anglaterra la revolució burgesa, la qual, va fer possible el pas del feudalisme al capitalisme, que culminaria amb la revolució industrial de mitjan s.XVIII i que continuà fins a principis del s. XIX. Per aquestes dates, Anglaterra es va convertir en la gran potència del moment, en detriment de França, a això va contribuir la política colonial i els grans invents que sorgeixen per satisfer les noves necessitats, sobretot, de la indústria, com és el cas de la invenció per Watt de la màquina de vapor(1750)Es tracta d'un segle de recuperació econòmica i d'explosió demogràfica, una època de grans transformacions marcades per l'aplicació dels coneixements científics a la indústria.. 
El filòsof escocès David Hume (1711-1776) desenvolupa la seva obra durant el segle XVIII, en el si del corrent empirista i portant a la pràctica els principis fonamentals que caracteritzaven la Il·lustració. 
Des del punt de vista social, s'aguditza la crítica a la societat estamental, que acabarà provocant la Revolució Francesa. 
Des del punt de vista científic, Newton donarà l'impuls definitiu al desenvolupament de la ciència moderna formulant les lleis matemàtiques que regien el funcionament de l'univers.
Hume, com a filòsof empirista compartia amb John Locke el rebuig del dogmatisme dels qui s'obstinen a fer un ús inadequat de la raó per mostrar una seguretat absoluta en el coneixement, sense tenir en compte com pensen i actuen els éssers humans. Des d'aquest posicionament, adoptarà una actitud epistemològica que li abocarà a una crítica radical de la metafísica i moral tradicionals i una defensa de la tolerància fonamentada en la creença i la probabilitat enfront del dogmatisme. La finalitat de Hume coincideix amb els ideals de la Il·lustració, que proclama la llibertat, la tolerància i la supressió de la superstició enfront del fanatisme que havien alimentat les guerres i la intolerància a Europa.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Context històric, sociocultural i filosòfic d'Aristòtil

Fragment de L'escola d'Atenes de Rafael
Context històric

Aristòtil neix a Estagira (Macedònia) l'any 384 aC i mor a Eubea el 322 aC. 
A principis del segle IV aC, després de la derrota d'Atenes en les guerres del Peloponès, Esparta referma el seu domini militar sobre Grècia, que romandrà estable durant un parell de dècades. No obstant això, les lluites entre les ciutats gregues, especialment Tebes, Esparta i Atenes, es reactivaran a partir de l'any 379 aC.
Assegurat el domini a Grècia, Alexandre emprèn la campanya de Pèrsia, l'any 334 aC, que el portarà, al llarg de 13 anys, a una sèrie continuada de victòries que li permetran conquerir Pèrsia i arribar fins a l'Índia. Després de la mort d'Alexandre es produirà la divisió de l'imperi i començarà el període hel·lenístic, que s'estendrà fins a l'any 30, aproximadament, i que es caracteritza per la difusió de la cultura grega pel mediterrani i orient, sota la idea d'Alexandre de fusionar les cultures grega i persa.

Context sociocultural

Les guerres del Peloponès van deixar sumida a Atenes en una profunda recessió econòmica. Les diferències socials s'accentuen amb les consegüents tensions entre rics i pobres.
L'organització de la democràcia atenesa es manté similar al llarg de tot aquest període. La participació en la vida política, remunerats els càrrecs públics des de Pèricles, solia ser àmplia, en les tres institucions principals de la democràcia: l'Assemblea, el Consell dels 500 i en els Tribunals de justícia. 
Els ciutadans atenesos segueixen considerant mal vist el treball físic i, encara que són propietaris de terres i realitzen activitats comercials, dediquen la major part del seu temps a la participació en la vida política, l'oci, a la preparació física en els gimnasos (l'exèrcit el constituïen els ciutadans i necessitaven un bon estat de forma), a les reunions a l'àgora o a les seves pròpies cases amb els seus amics, en les quals es tracten qüestions de tot tipus: culturals, polítiques, filosòfiques ... Les dones estan excloses d'aquestes activitats, així com del conjunt de la vida pública, quedant recloses a casa seva, i veient-se privades d'una educació similar a la dels homes.
Quant al teatre van destacar les comèdies de Menandre que van reemplaçar a les tragèdies d'Eurípides. En l'oratòria va destacar Demòstenes amb les seves Filípiques. En art, s'abandona l'idealisme clàssic i es tornen més realistes. Va destacar com a escultor Praxíteles i el pintor Apel·les de Colofó. En ciència Èudox va proposar el model d'univers esfèric i Euclides en Els elements va crear la geometria com a ciència axiomàtica.

Context filosòfic

Els sofistes aniran deixant pas a noves formes de fer filosofia, com la de Plató que, amb la creació de l'Acadèmia l'any 387 aC, atraurà a Atenes a nombrosos estudiosos. Un d'ells serà Aristòtil, que romandrà a l'Acadèmia durant 20 anys, per abandonar-la després de la mort de Plató, iniciant un llarg periple fora d'Atenes que el portarà a ocupar-se de l'educació del que serà posteriorment conegut com a Alexandre el Gran. Posteriorment, després de tornar a Atenes, hi fundarà la seva pròpia escola filosòfica, el Liceu, que competirà amb l'Acadèmia i es convertirà en un altre centre d'activitat filosòfica. 

dijous, 15 de setembre de 2016

Nous apunts de Plató

Definició plàstica de filosofia (?) APM
Diuen que "qui espera, desespera". 
Ja estan llestos els nous apunts de Plató.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Filosofia de paret!

Sempre és engrescador començar un nou curs de filosofia, només cal obrir la ment i atrevir-se a anar més enllà del possible. 
Qüestionar  i qüestionar-se, assegurar-se de que les certeses mai siguin definitives, proposar-se crèixer com mai, pensar que la vida és compromís amb tu i amb els demés, són alguns dels reptes que ens esperen. 
Bon curs per a tothom!!!

dimecres, 11 de maig de 2016

Comparació Marx - Nietzsche


Una de les qüestions que hem treballat en equip aquesta setmana són les comparacions entre autors. En el següent enllaç teniu unes suggerències per fer la  Comparació entre K.Marx i F.Nietzsche.

dijous, 28 d’abril de 2016

Nietzsche: Genealogia de la veritat [Ampliació Apunts]

Millor la boira que la llum  by Agustí Puigserver

Atès que molts dels comentaris de la PAU tracten el tema de la veritat, us he ampliat els apunts de Nietzsche. 

dimecres, 6 d’abril de 2016

Comentari de text KANT resolt Examen Selectivitat UIB 2013

“Fins ara hom admetia que tot el nostre coneixement s’havia de regir pels objectes; però, amb aquesta pressuposició, tots els assaigs fets mitjançant conceptes per decidir a priori alguna cosa sobre ells, amb la qual eixamplar el nostre coneixement, quedaven anihilats. Asseguem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d’un coneixement a priori d’aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que siguin donats.” 
Kant, Crítica de la raó pura.

C) Explicació clara, ordenada i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. 

La primera idea ens contextualitza en la filosofia del moment: [“Fins ara... pels objectes”]. Fins Kant la filosofia que es demanava per la manera de conèixer pareixia tenir dos camins; el camí racionalista, recolzat per Descartes, el qual pretenia conèixer els objectes a partir de la raó i l’empirista, recolzat per Hume, qui únicament es fiava dels sentits per arribar a conèixer els objectes. Fos quin fos el mètode utilitzat l’única cosa subjecta a anàlisi era l’objecte en si.
Seguidament se’ns planteja un problema [“però... anihilats”]. Kant entén la postura de Hume, ja que és l’autor que el desperta del seu dogmatisme, quan aquest diu que és necessària l’experiència per conèixer i per tant és impossible conèixer-ho tot perquè no tot es pot experimentar. Basant-se en aquest pensament cap coneixement a priori és possible i Kant, que inicialment era un filòsof racionalista, intentarà solucionar aquesta problemàtica aportant una visió més àmplia.
En la tercera idea del fragment introduïm el gir copernicà [“Assagem... nostre coneixement”] on Kant proposa que les condicions del conèixer no les estableixi l’objecte sinó el subjecte, d’aquesta manera no analitzem només l’objecte, també l’individu que es proposa conèixer. Així podrem obtenir cert coneixement a priori, el que vendrà donat per les nostres pròpies condicions del conèixer (aquest és el concepte de transcendentalitat que amera tot el pensament kantià).
Finalment la darrera idea del text és [“la qual... siguin donats”]. Quines són les nostres condicions que sabem que afectaran sempre en la manera en que nosaltres coneguem els objectes i que a priori ens permetran tenir certesa sobre algunes característiques de l’objecte?
Kant estipula que per conèixer ho feim primer sensitivament i que mai podem imaginar conèixer res sense un espai present ni un temps determinat. Les primeres condicions o formes pures de la sensibilitat, doncs, són l’espai i el temps que determinen qualsevol percepció sensitiva possible. Altres condicions vendran donades en una següent passa, quan entri en joc l’enteniment, i es presenten en forma de 12 categories o formes pures de l'enteniment. A priori nosaltres sabem sobre l’objecte que estarà en un espai i un temps determinat i que serà cognoscible dins de les 12 categories de l’enteniment, tot remarcant el caràcter transcendental del conèixer kantià.

D) Emprant el coneixements de la matèria que s'han adquirit al llarg del curs fes una valoració crítica del text.

Immanuel Kant fou un filòsof amb molta repercussió ja que va reinventar la manera de veure la filosofia, sobre tot en el camp de la metafísica. Fins aleshores la pregunta de com arribar al coneixement cercava respostes dins el mateix objecte que es pretenia conèixer, estava subjecte a un minuciós anàlisi. Kant aventura que tal vegada les respostes estaven en l’individu que volia conèixer i que era el subjecte el que calia ser analitzat. El filòsof amplia el camp de visió i per això avui en dia encara és una figura molt influent.
Kant acceptava a Hume i a la seva manera de veure les coses com a simples coneixements empírics ja que ell mateix estipula que l’experiència és l’inici del coneixement. També Descartes influeix en la seva filosofia perquè l’afany de trobar coneixements a priori (els que proporcionen la raó) porta a Kant a incloure la raó com a pas definitiu per assolir un coneixement ple dels fenòmens, mai dels noümers.
Kant aconsegueix donar una passa més i superar la diferència tan marcada entre l’Empirisme i el Racionalisme ja que amb el seu mètode transcendental identifica els límits del coneixement amb els sentits i una vegada obtinguts els coneixements receptivament dóna pas a l’enteniment que els pensa i acaba de completar-los, finalment amb la raó s’assoleix la culminació d’aquests. Tot aquest procés és gràcies al seu gir copernicà.
Quan nosaltres parlam de Immanuel Kant sempre parlam de superació ja que aconsegueix salvar moltes distàncies infundades per la costum de separar i enfrontar els distints pensaments. Ell els relaciona i aconsegueix així una filosofia més completa que serveix de referent per a molts autors posteriors que simplement van afegint nocions a les bases assentades per Kant.

Resolució del comentari: Paula Gómez Mon