dijous, 28 d’abril de 2016

Nietzsche: Genealogia de la veritat [Ampliació Apunts]

Millor la boira que la llum  by Agustí Puigserver

Atès que molts dels comentaris de la PAU tracten el tema de la veritat, us he ampliat els apunts de Nietzsche. 

dimecres, 6 d’abril de 2016

Comentari de text KANT resolt Examen Selectivitat UIB 2013

“Fins ara hom admetia que tot el nostre coneixement s’havia de regir pels objectes; però, amb aquesta pressuposició, tots els assaigs fets mitjançant conceptes per decidir a priori alguna cosa sobre ells, amb la qual eixamplar el nostre coneixement, quedaven anihilats. Asseguem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d’un coneixement a priori d’aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que siguin donats.” 
Kant, Crítica de la raó pura.

C) Explicació clara, ordenada i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. 

La primera idea ens contextualitza en la filosofia del moment: [“Fins ara... pels objectes”]. Fins Kant la filosofia que es demanava per la manera de conèixer pareixia tenir dos camins; el camí racionalista, recolzat per Descartes, el qual pretenia conèixer els objectes a partir de la raó i l’empirista, recolzat per Hume, qui únicament es fiava dels sentits per arribar a conèixer els objectes. Fos quin fos el mètode utilitzat l’única cosa subjecta a anàlisi era l’objecte en si.
Seguidament se’ns planteja un problema [“però... anihilats”]. Kant entén la postura de Hume, ja que és l’autor que el desperta del seu dogmatisme, quan aquest diu que és necessària l’experiència per conèixer i per tant és impossible conèixer-ho tot perquè no tot es pot experimentar. Basant-se en aquest pensament cap coneixement a priori és possible i Kant, que inicialment era un filòsof racionalista, intentarà solucionar aquesta problemàtica aportant una visió més àmplia.
En la tercera idea del fragment introduïm el gir copernicà [“Assagem... nostre coneixement”] on Kant proposa que les condicions del conèixer no les estableixi l’objecte sinó el subjecte, d’aquesta manera no analitzem només l’objecte, també l’individu que es proposa conèixer. Així podrem obtenir cert coneixement a priori, el que vendrà donat per les nostres pròpies condicions del conèixer (aquest és el concepte de transcendentalitat que amera tot el pensament kantià).
Finalment la darrera idea del text és [“la qual... siguin donats”]. Quines són les nostres condicions que sabem que afectaran sempre en la manera en que nosaltres coneguem els objectes i que a priori ens permetran tenir certesa sobre algunes característiques de l’objecte?
Kant estipula que per conèixer ho feim primer sensitivament i que mai podem imaginar conèixer res sense un espai present ni un temps determinat. Les primeres condicions o formes pures de la sensibilitat, doncs, són l’espai i el temps que determinen qualsevol percepció sensitiva possible. Altres condicions vendran donades en una següent passa, quan entri en joc l’enteniment, i es presenten en forma de 12 categories o formes pures de l'enteniment. A priori nosaltres sabem sobre l’objecte que estarà en un espai i un temps determinat i que serà cognoscible dins de les 12 categories de l’enteniment, tot remarcant el caràcter transcendental del conèixer kantià.

D) Emprant el coneixements de la matèria que s'han adquirit al llarg del curs fes una valoració crítica del text.

Immanuel Kant fou un filòsof amb molta repercussió ja que va reinventar la manera de veure la filosofia, sobre tot en el camp de la metafísica. Fins aleshores la pregunta de com arribar al coneixement cercava respostes dins el mateix objecte que es pretenia conèixer, estava subjecte a un minuciós anàlisi. Kant aventura que tal vegada les respostes estaven en l’individu que volia conèixer i que era el subjecte el que calia ser analitzat. El filòsof amplia el camp de visió i per això avui en dia encara és una figura molt influent.
Kant acceptava a Hume i a la seva manera de veure les coses com a simples coneixements empírics ja que ell mateix estipula que l’experiència és l’inici del coneixement. També Descartes influeix en la seva filosofia perquè l’afany de trobar coneixements a priori (els que proporcionen la raó) porta a Kant a incloure la raó com a pas definitiu per assolir un coneixement ple dels fenòmens, mai dels noümers.
Kant aconsegueix donar una passa més i superar la diferència tan marcada entre l’Empirisme i el Racionalisme ja que amb el seu mètode transcendental identifica els límits del coneixement amb els sentits i una vegada obtinguts els coneixements receptivament dóna pas a l’enteniment que els pensa i acaba de completar-los, finalment amb la raó s’assoleix la culminació d’aquests. Tot aquest procés és gràcies al seu gir copernicà.
Quan nosaltres parlam de Immanuel Kant sempre parlam de superació ja que aconsegueix salvar moltes distàncies infundades per la costum de separar i enfrontar els distints pensaments. Ell els relaciona i aconsegueix així una filosofia més completa que serveix de referent per a molts autors posteriors que simplement van afegint nocions a les bases assentades per Kant.

Resolució del comentari: Paula Gómez Mon


Comparau les teories ètiques d'Aristòtil i Kant (Examen Selectivitat UIB Juny 2011)

Versió a) Ambdós filòsofs, a pesar d’estar separats per nombrosos segles presenten bastanta simetria en la seva teoria ètica però el que realment presenten són diferències. Això ve donat pel fet que Kant com a filòsof representa la culminació de la filosofia moderna i com a tal s’oposa a la filosofia escolàstica que havia imperat fins abans i que es basava en la filosofia d’Aristòtil.
Primer de tot la seva semblança principal és l’interès per establir una teoria ètica que reguli el comportament humà, però veurem com són vertaderament distintes. L’altre aspecte que tenen en comú és l’ús de la voluntat en la seva ètica, però l’ús que li donen és diferent.
Desenvolupant aquesta concepció diferent de la voluntat trobam la primera diferència: Kant empra aquesta voluntat com ajuda per a crear les nostres lleis universals de la moralitat pròpies de l’imperatiu categòric, mentre que Aristòtil empra realment la voluntat com un mitjà que ens permet obrar bé, fet que ens conduirà poc a poc a un fi últim que és la felicitat. D’aquí deriva una de les diferències més importants, la recerca de fins: Per a Aristòtil hem de fer el bé (mitjançant el coneixement d’ell i la voluntat) com a mitjà per aconseguir el gran fi últim, que com he dit, abans és la felicitat. En canvi, Kant rebutja per complet la conceptualització d’una teoria ètica o moral l’objectiu de la qual és únicament un fi. Per ell, actuar per un fi o per sentiments no és actuar moralment sinó que es comportar-se com un animal. Des del punt de vista aristotèlic, es seguien certes lleis morals però al final miraves més per tu mateix i pel teu benefici, fet que rebutja obertament Kant amb el seu imperatiu categòric, el qual explica que la nostra acció no ha d’estar regida pels nostres possibles beneficis sinó que l’hem de dur a terme com si volguéssim que es convertís en llei moral universal. Kant s’oposa també a la sensibilització i empirització de la moralitat; amb el gir copernicà  estableix que l’objecte moral ha de ser creat per les nostres pròpies condicions o lleis morals, no a l’inrevés com s’havia fet fins aleshores. Per últim, Aristòtil relaciona la seva ètica amb una teoria política fet que Kant no realitza ja que ell com a representant de la filosofia moderna no s’interessa ni implica en política.

Resolució de la pregunta: Mireia Jaume Beltran

Versió b) Ambdós filòsofs es varen preocupar molt de l’ètica en la filosofia per obtenir una via per poder actuar bé. Una de les seves similituds és que tots dos es varen centrar en què una bona actuació no és suficient per obrar bé. Això té gran importància en Aristòtil ja que, en contra del seu mestre Plató que opinava que conèixer el “bé” era suficient per actuar justament, considera que a més hem de tenir la voluntat per actuar correctament. Kant també considera que hem d’actuar bé, però “per deure” encara que hi ha gent que actua “contra el deure” o “conforme el deure” que són vies equivocades per ell. Pel qual també hem de tenir la voluntat per actuar bé.

Igualment els dos autors difereixen en diferents aspectes. Per començar en Kant té molta importància la llibertat, ja que marcat per la independència dels Estats Units, considera que l’ètica ha de permetre la nostra llibertat, no ser heterònoma i sobre tot ser universal i necessària. Per altra part Aristòtil considera inclús necessària l’esclavitud per aconseguir el bon funcionament de la polis (considera que només els homes grecs posseïen ànima racional i per tant només ells poden ser lliures). Aquí trobam una altra gran diferència, ja que Aristòtil manté una clara relació entre política i ètica ja que l’ètica ha de crear un model per aconseguir la felicitat i la polis ha de permetre la felicitat dels ciutadans. Al contrari Kant no manté cap relació politica-ètica. A més Kant al opinar que l’ètica ha de ser universal i necessària amb judicis a priori, sense tenir cap part d’experiència empírica entra en oposició amb Aristòtil que no necessitava de judicis a priori, tan sols la voluntat de fer el bé per un fi. Per altra banda, Kant nega que l’ètica s’hagi de fixar per objectius i fins, perquè deixaria de ser universal, sinó que considera que només ens hem de guiar per bona voluntat seguint l’imperatiu categòric i actuant per deure. En canvi, Aristòtil considera que les nostres accions han de respondre a un fi, que és la felicitat. Per tot això l’ètica d’ Aristòtil és utilitarista i en canvi la kantiana és formal, en aquest sentit el seu plantejament suposa també un gir copernicà.

En definitiva, els dos autors tenen tant semblances com diferències. Coincideixen en la importància de l’ètica , però es diferencien en el fi.
Resolució de la pregunta: Andrea Oliver

dilluns, 28 de març de 2016

EDpuzzle F. Nietzsche

Aquest és l'excel·lent documental de la BBC sobre F. Nietzsche, del qual us vaig parlar a classe. Recordau que per veurer-lo us heu d'identificar i resoldre les 10 qüestions tipus test que hi trobareu. El vídeo dura 48', pensau que el podeu resoldre en diferents moments.

La data límit de visualització i resolució és dia 04-04-2016


dilluns, 22 de febrer de 2016

Vídeos Karl Marx

Del Canal Encuentro Filosofia aquí y ahora
Explicació molt sòlida del professor Pablo Feinmann

Els dos primers capítols estan centrats en la figura de Karl Marx i els dos darrers en el filòsof Friedrich Wilhelm Nietzsche




Vídeo de Fernando Savater amb preguntes [Edpuzzle]



Del Canal á Grandes filósofos



Fantàstic documental de la BBC
Karl Marx i el Marxisme
[Versió Original Subtitulada]




De la pàgina web www.unprofesor.com





Del Canal Educatina











dijous, 18 de febrer de 2016

Kant: Teoria Ètica

Aquest PPT és la síntesi dels apunts de classe.



A la vegada és la base de l'activitat que férem a classe amb l'aplicació NEARPOD.

dissabte, 12 de desembre de 2015

Vídeos David Hume (1711-1776)

De la sèrie "FILÓSOFOS" canal (á)


De la sèrie "LA AVENTURA DEL PENSAMIENTO"


De la pàgina web www.unprofessor.com


De la pàgina web www.unprofessor.com


De la pàgina web www.unprofessor.com



CANAL EDUCATINA




CANAL EDUCATINA


Contextualització David Hume (1711-1776)

El segle de David Hume és el segle de la Il·lustració. La característica principal d’aquesta època és la confiança en el poder de la raó i la ciència com a motors del progrés de l’ésser humà.
La Gran Bretanya, a nivell general, és un estat més tolerant i obert que la majoria dels països europeus. El Parlamentarisme dóna peu a una major llibertat de pensament i això es traduirà en la proliferació de les idees modernes.
La Il·lustració comença precisament a Anglaterra, Locke i Newton són els autors que la impulsen. Hume, que és l’últim dels empiristes, amb la seva actitud escèptica provoca precisament la crisi de la Il·lustració anglesa.
Els corrents intel·lectuals que suraven a l’ambient que va respirar Hume són els següents:
  • El deisme. Consisteix en fundar una religió que es basi en la raó, una religió “natural”.
  • Els moralistes. Intenten fonamentar la moral, no en la religió, sinó en la raó.
  • La psicologia associacionista. La concepció mecànica de l’Univers de Newton va ser traduïda molt aviat al camp de la psicologia, que intentarà explicar els processos psíquics mitjançant una associació de les sensacions.
  • L’Enciclopèdia, dirigida per Diderot i d’Alembert, és el descomunal intent de compendiar tots els coneixement adquirits per l’ésser humà en una sola obra. Hume entrarà en contacte amb els enciclopedistes durant la seva estada a París.
  • Menció apart mereix Jean-Jacques Rousseau, el qual –encara que ha esdevingut l’il·lustrat amb més repercussió posterior– s’enfronta en moltes de les qüestions que defensaven els altres il·lustrats. Rousseau considerarà vicioses les influències de la societat, la cultura, la ciència i la raó sobre l’ésser humà, que seria més feliç vivint en estat natural que no en societat.

Poc abans de la mort de Hume va tenir lloc la Declaració d’Independència dels Estats Units. Se sap que Hume en conèixer les revoltes estava d’acord en què els americans s’havien de governar a si mateixos.

A nivell polític Hume era whig, l’antic nom del Partit Liberal britànic, que eren els opositors dels tories (conservadors) al Parlament britànic.

Acurada presentació de la filosofia de HUME