 |
| Manuscrit de "El Príncep" de Maquiavel |
Maquiavel es vol situar en tot un altre context. Per començar no li interessa per a res la fe religiosa (ni cap tipus de fe), tot i que la religió (però no l'Església que troba corrupta) li sembla un invent excel·lent a l'hora de controlar les passions. A més, considera que els "Miralls" parteixen d'un error, que és el mètode deductiu. Pressuposen a priori que hi ha unes virtuts desitjables i creuen que, en conseqüència, aquestes virtuts han de ser desitjades; sense preguntar-se si són possibles o no, ni si són eficaces o no. Finalment, els "Miralls" idealitzen la condició humana -sovint consideren l'home en una situació de caire religiós- mentre que passen per alt els registres psicològics dels éssers humans. El Príncep maquiavèlic no veu la maldat des d'un punt de vista moral sinó -com hem intentat mostrar abans- des d'un punt de vista antropològic, com a expressió de la condició humana. La maldat és, simplement, un instrument entre d'altres (entre la manipulació de les diverses passions) que pot emprar un príncep. El fonament de la política són, al mateix temps: "les bones lleis i els bons exèrcits" -i on no hi ha bons exèrcits (llegeixi's: seguretat, ordre públic) mai no hi haurà bones lleis.
La política és un espai de "necessità" on tot té les seves causes i les seves conseqüències rigoroses, en què el principi de conservació-supervivència de l'Estat imposa regles pròpies a l'hora d'adquirir, conservar i preservar el poder. No hi ha atzar en política, sinó anàlisi rigorós de la realitat i principi de càlcul. El príncep que sigui capaç d'adoptar un punt de vista lògic, triomfarà. I el qui no, senzillament, s'esfondrarà i provocarà la seva ruïna personal i la de l'Estat.
El polític que no sap el que vol -o el que no pot el que vol- només és un personatge patètic, però no té la qualitat de Príncep. Així, per exemple: "...qui propicia el poder d'un altre cultiva la seva pròpia ruïna" (Príncep, III) i per això tota política d'aliances ha de ser avaluada amb molta precaució.
És clàssic distingir quan es parla del Príncep maquiavèl·lic entre dos principis, estrictament contradictoris que determinen la tasca del polític: "Fortuna" i "Virtù", però cal advertir, d'entrada, que Maquiavel no fa un ús gaire sistemàtic del vocabulari:
· Fortuna és l'ambició i el voler insaciable, però també l'atzar, l'imprevist, l'aliè a càlcul. Per això moltes formes de la vida humana hi estan sotmeses. Però la Fortuna només és atzarosa a primera vista. En realitat cadascú es fa la seva, a través de l'esforç, del treball, de l'atenció concentrada en els negocis de la vida. Fortuna no és culpable de res: senzillament "mostra el seu poder" i no se la pot jutjar amb criteris morals. En algun moment, Maquiavel diu que la Fortuna "és dona" i per això li agraden els joves i els impetuosos.
Són Prínceps "per Fortuna" els qui es troben amb el poder a la mà sense fer res per merèixer-lo. En són exemples els hereus incapaços (per això són millors les Repúbliques que les monarquies), els governants febles que surten d'un pacte entre famílies poderoses, o els militars que sense pretendre'l o sense saber-ne prenen el poder sigui amb violència o perquè, més senzillament, algú l'havia d'exercir. Si l'Estat es governat per un Príncep "per Fortuna" anirà al fracàs més total i absolut.
· Virtù és la capacitat política i la conseqüència d'una anàlisi objectiva de la situació, que uneix força i intel·ligència. La "virtù" demana "astuzia fortunata", sort i força alhora; està feta de coneixement racional dels mecanismes del poder i de càlcul de les pròpies forces, sense el que tota política fracassaria. En definitiva, el Príncep "per Virtù" és el que es construeix a si mateix, essent capaç de resistir els cops de la Fortuna.
Aquesta "virtù" és independent de qualsevol moral -inclosa la cristiana. El príncep que posseeix "virtù" ha de ser capaç de conjugar l'astúcia de l’àguilla amb la força del lleó. En un text molt conegut, Maquiavel diu que el Príncep "per Virtù": "Ha de tenir un esperit disposat a moure's segons bufi el vent i les variacions de la fortuna i a no allunyar-se del bé, si pot, però disposat també a saber entrar en el mal si es veu obligat a fer-ho". El Príncep, (18).
Alguns estudiosos han observat fins a quin punt la "virtù" està arrelada en la teoria política romana, especialment en Sèneca i Ciceró. El "vir" romà havia de tenir "honestedat" (bona voluntat, capacitat de restar fidel a la paraula donada i de captenir-se bé amb tots els homes), "magnanimitat" i "liberalitat", elements que, tots sumats, donen sentit a la virtut, entesa com a capacitat de fer allò que és adient ("allò que toca", en llenguatge actual). Però Maquiavel pretén anar més lluny. La "virtù" no té gran cosa a veure amb el que havien descrit els antics. És molt més senzill:
De la "virtù" neix la "Raó d'Estat", un altre concepte malentès en la tradició realista i, que a més, no prové de Maquiavel, sinó del seu bon amic Guicciardini. "Raó d'Estat" no significa que l'Estat té "sempre" raó, sinó que la raó (i la vida privada, les aliances, les amistats, etc.) del Príncep s'han de posar al servei de l'Estat. Maquiavel no justifica la "Raó d'Estat"; diu, senzillament, que els mitjans immorals han de ser perdonats al príncep perquè "on no hi ha tribunal al qual recórrer, s'atén al fi" (Disc, I,9, Pri, 18).
L'Estat és l'obra d'art del legislador i, en conseqüència, ell hi ha de posar tots els sentits i això inclou l'ús de la violència, només si no hi ha altre remei. Sense cimentar el poder (usant tota mena d'eines) no es pot tenir "virtù" política. Si la política és immoral cal assumir les coses com són i el Príncep haurà d'aprendre a "simular i dissimular". Però el legislador ha de ser, repetim-ho, "savio, buono e pottente cittadino" (Històries florentines, IV, 1).
Cal remarcar molt que el Príncep no és necessàriament un individu violent, tot i que la violència sigui una de les seves eines. Ha de governar el poble, no matar-lo. I per al govern necessita estudi i comprensió de les circumstàncies. De la mateixa manera s'ha de sentir segur en el poder. Per això pot enganyar a fi de bé (per assegurar el poder) però no pot enganyar-se. Per això mateix ha de tenir cura de les aparences, encara que interiorment no hi cregui. Ha de voler semblar almenys religiós, bo, clement i protector de les arts i dels enginys, tot i que no ho sigui. I no li ha de fer por ser descobert quan maquina alguna feta, perquè els humans són de natural crèdul i -si se senten segurs- li permetran qualsevol cosa mentre aconsegueixi fer-los creure que ells també en trauran algun profit.
En termes actuals podríem dir que la "virtù" és l'eficàcia en l'exercici del Poder: flexibilitat en els mitjans per tal d'assolir unes finalitats molt clares. En un fragment molt conegut del Príncep (8), a propòsit d'Agàtocles, un governant particularment brutal de Siracusa, Maquiavel empra l'expressió: "el bon ús de la crueltat", però insisteix que Agàtocles, tot i que va mantenir el seu Estat, només va aconseguir "poder però no glòria", de manera que no se'l pot considerar virtuós. La diferència entre un tirà i un Príncep "per Virtù" està precisament en això. El tirà empra la violència indiscriminadament; el Príncep sap administrar-la. En les seves pròpies paraules: “Es poden considerar ben usades (si del mal és lícit dir-ne el bé), aquelles crueltats que es fan una sola vegada i de cop, per la necessitat d'assegurar-se i després ja no s'hi insisteix més sinó que es converteixen en el més útil possible per als súbdits. (...) Qui procedeixi d'una altra manera, ja sigui per feblesa o per perversitat d'ànim, es veurà sempre obligat a tenir el ganivet a la mà i mai no es podrà recolzar en els propis súbdits, perquè les injustícies, fresques i renovades, impediran que se sentin segurs amb ell”.
La proposta del Príncep s'enfronta a la política habitual del seu temps. Les grans famílies patrícies que regien la política italiana (els Visconti a Milà, els Bòrgia a Roma, els Medicis a Florència) basaven la seva política en dos axiomes: "godere il benefizio del tempo" (deixar passar el temps) i cercar la neutralitat de la "via del mezzo". Això és exactament el contrari del que proposava Maquiavel per a qui la política demana un Principe nouvo, artífex i demiürg de l'Estat, que assumeixi una política activa. Precisament per això Maquiavel és un patriota italià, en la mesura que el patriota és el que estima activament la llibertat i la independència de la seva pàtria.
La Itàlia del seu temps és un tauler d'escacs polític en què juguen França, Aragó i el papat. Explicant els fets de 1527 (l'any de la mort de Maquiavel) Guicciardini, escriu a la seva Storia d'Italia que fou un any: "ple de molt atroços i durant molts segles inaudits accidents: canvis als Estats, captivitats de prínceps, espantosíssims saqueigs de ciutats, gran mancança d'aliments, pesta grandíssima..." En aquestes condicions -que poden servir igualment per a descriure els anys de la vida de Maquiavel- un patriota demana ordre i acció política, intel·ligència i determinació, que han de ser les característiques del Príncep.
Hi ha una frase de Maquiavel que no es pot oblidar. Quan el 1527, l'exèrcit germànic avança cap a Florència, escriu: "jo estimo la meva pàtria més que la meva ànima". Aquesta frase no és original seva, sinó que prové de la Guerra dels Vuit Sants al segle XIV, però sintetitza el seu designi, que és el de posar el benestar de la pàtria per sobre dels petits interessos. En les difícils circumstàncies polítiques del seu moment, cercar un Príncep no era fer una concessió a l'absolutisme, sinó fer una demanda de socors en temps revoltats: calia cercar un governant amb prou coneixement i astúcia per a posar les bases de la llibertat. Perquè la llibertat es defensa amb les armes governades per la llei.
Crítiques a Maquiavel
Òbviament, Maquiavel és el pare fundador de la filosofia política, perquè és el primer a tenir una concepció laica de la política; però això no exclou que en la seva anàlisi no hi hagi també serioses insuficiències. Assenyalem-ne especialment tres:
· D'una banda personalitza excessivament la política en la figura -i en el criteri personal- del Príncep, sense copsar la importància dels aparells administratius i de la burocràcia, que assegura el dia a dia dels Estats. De fet ell mai no va trobar un príncep que estigués de debò a l'altura de la "virtù" que demanava, potser perquè tenia una pretensió massa alta. Avui tothom sap que un Estat té un aparell polític i un aparell tècnic, i que la racionalitat tècnica de la política té les seves pròpies exigències, molt sovint per sobre de la voluntat política, però això era desconegut encara al Renaixement.
· En segon terme, Maquiavel no va entendre mai la força simbòlica de la institució monàrquica, és a dir, la fascinació irracional que pot provocar una (diguem-ne) legitimitat dinàstica -o potser ho va entendre massa i, per això mateix, va situar la seva reflexió a l'àmbit de les Repúbliques i no al del nou absolutisme naixent.
· Finalment, la política maquiavèlica és per a les élites. Escriu per a un públic limitat de grans senyors, de dignataris i potestats i el poble, que per a ell és una força activa i autònoma, tendeix a considerar-lo sempre com un perill. La "moltitudine" és sinònim de sedició. Potser seria excessiu demanar-li, però, que tingués present el poble més enllà de considerar-lo una força apta per a ser manipulada. N'havia prou a denunciar l'anarquia feudal i a posar els fonaments de la racionalitat política moderna.
