diumenge, 6 de novembre del 2022

Comparació de l'ètica platònica amb l'aristotèlica

Podem comparar l'ètica d'Aristòtil amb la de Plató.  Tractarem de centrar-nos en aquesta disciplina, però inclourem també alguna reflexió sobre el caràcter de la filosofia de tots dos. L'esquema de la nostra exposició serà:

Semblances:
  • La saviesa com a virtut.
  • Connexió ètica-política
Diferències:
  • Voluntarisme davant intel·lectualisme moral.
  • Empirisme davant del menyspreu dels sentits.
  • Inexistència d'un bé separat. (El bé com télos)
En primer lloc, una possible semblança entre Plató i Aristòtil és la consideració de la saviesa com una virtut. Si en el cas aristotèlic serà una de les virtuts dianoètiques més importants, a Plató s'entendrà que la saviesa és una de les maneres d'accedir a les Idees. Escalant pels graus de coneixement que apareixen en el símil de la línia, coneixent en primer lloc les imatges, després els objectes, després els objectes matemàtics i en últim terme les Idees, emprenem també un camí de perfeccionament moral, ja que tot aquell que coneix la Idea de Bé obrarà també d'una manera correcta. Per Aristòtil, com hem dit, la saviesa és una virtut dianoètica o intel·lectual, i no implica necessàriament un perfeccionament moral. El coneixement no garanteix la virtut, segons el filòsof d'Estagira. No obstant això, sí que hem vist que l'amor per la saviesa o la vida teòrica sí que és considerada per Aristòtil com una forma de vida superior, gràcies a la qual ens serà més fàcil aconseguir la felicitat, sobretot si ho comparam amb la vida plaent o la vida activa.

Una altra de les similituds que podem trobar entre Plató i Aristòtil és la connexió entre l'ètica i la política. El governant platònic ha de ser el savi, i la saviesa connecta així ètica i política. A més, la divisió en classes socials recorda a les tres parts de l'ànima, cadascuna de les quals havia d'aspirar a assolir la seva virtut corresponent. En el cas aristotèlic, la relació entre ètica i política és clara. Si l'objectiu de l'ètica és proporcionar un model de felicitat, el fi propi de la política és precisament organitzar la polis de manera que possibiliti i faciliti la felicitat dels seus ciutadans. L'home és un animal social i no pot trobar la felicitat fora de la polis. L'home solitari no és autàrquic ni pot realitzar el fi que li és propi (la felicitat). Només vivint a la ciutat, en contacte amb altres éssers humans, pot aconseguir una vida perfecta i autosuficient. La ciutat (la política, entesa en el sentit que li dóna Aristòtil) possibilita la felicitat de l'individu, que és l'objectiu últim de l’ètica. Una cosa semblant passa en el model que ens presenta Plató en la República: a la ciutat justa que se'ns presenta, tot individu aconseguiria la felicitat ocupant-se d'allò que li és més propi i adequat: els savis seran governants, els que destaquin pel seu valor seran guerrers i aquells que destaquin per la seva temprança seran productors, amb les condicions de vida associades a cadascuna d'aquestes classes.

Pel que fa a les diferències, cal subratllar que Aristòtil rebutja l'intel·lectualisme moral que, per la influència socràtica, apareix en els primers diàlegs platònics. Conèixer el bé no és suficient per fer el bé. A la intel·ligència ha d'unir la voluntat, un dels conceptes claus de la filosofia moral aristotèlica. No tot aquell que coneix el bé, intenta portar-lo a la pràctica. Cal, a més, voler fer el bé. Sense el concurs de la voluntat, no es pot parlar d'un home virtuós. Per això arriba a dir Aristòtil que la prudència pot ser més important que la saviesa: el prudent, sense ser savi, fa el bé, mentre que el savi, per un defecte en la seva voluntat, pot posar la seva saviesa al servei de fins nefasts per l'ésser humà. Quan Sòcrates defensava que ningú fa el mal conscientment, i que el mal té el seu origen en la ignorància, era massa optimista. Per Aristòtil, hi ha qui fa el mal conscientment, sabent que fa el mal: serien les persones vicioses, les que volen fer el mal.

Una altra diferència, que es deixa notar a tot el pensament platònic i aristotèlic, és l'excessiu Idealisme platònic, que és criticat per Aristòtil. Fins i tot en l'ètica, Aristòtil destaca el caràcter pràctic d'aquesta. Si bé les virtuts dianoètiques es poden adquirir per mitjà de la instrucció, les morals necessiten de l'exercici, de la pràctica, de manera que Aristòtil es mostra molt més realista que Plató, per al qual el coneixement de la Idea de Bé era suficient garantia del comportament moral del subjecte. Aquesta diferència entre l’idealisme platònic i el realisme aristotèlic es deixarà notar també en política, on la teoria d'Aristòtil és molt més pragmàtica que la platònica, però també en metafísica i teoria de coneixement, convertint-se en dos nervis centrals que recorren el pensament de tots dos filòsofs. El realista Aristòtil, fill d'un metge, apassionat de la natura i fundador de la biologia, davant l'idealista Plató, de família aristocràtica, influenciat per les doctrines pitagòriques i molt interessat per les matemàtiques.

Una darrera diferència, en certa manera conseqüència de l'anterior, és la concepció del bé. Mentre que per a Plató el bé és una idea, existent en un món separat i absolut, assolible sobretot a través del coneixement, per a Aristòtil el bé és el télos, el fi inherent a tot ésser. El realisme aristotèlic no pot acceptar que el bé d'un ésser tengui una existència exterior a aquest, separat d'aquest ésser, i per això, influenciat pels seus estudis de la naturalesa, defensa que el télos està en cada cosa, que ha d'aspirar precisament a desenvolupar aquest télos d'una manera completa. Per Aristòtil és inconcebible que el bé d'una cosa estigui separat de la mateixa, mentre que Plató argumentaria que el bé no pot ser intern a la cosa mateixa, sinó que el veritable fonament de la realitat (i per tant de cada cosa) està en les Idees.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada