Comparació entre la política platònica i l'aristotèlica

By APM

La comparació de la concepció política entre aquests dos autors es pot fer a molts de nivells, nosaltres ens centrarem en tres aspectes bàsics i que ens poden ajudar a establir els diferents punts que hauríem de tenir en compte a l'hora de redactar l'oportuna pregunta de la PAU. Aquests punts serien:

a) Exercici del poder polític.

b) Relació entre la política i el coneixement científic.

c) Les formes de govern.

Aristòtil proposa una utopia política, un model de polis ideal seguint l'exemple de Plató, encara que la proposta d'Aristòtil difereix bastant de la del seu mestre i és molt més propera a les concepcions habituals de la societat grega del seu moment. 

a) Exercici del poder polític.

Aristòtil, com fa Plató, reserva l'exercici del poder polític a la classe social superior, però al contrari que Plató no separa les funcions econòmica i política, sinó que reuneix les dues a la mateixa classe social. Aquesta classe exerciria successivament al llarg de la seva vida les funcions de guerrer, magistrat i sacerdot (que no se separen en dues classes com feia Plató), però també seria la classe propietària, amb la qual cosa Aristòtil elimina el comunisme platònic, convertint la concepció de Plató en una oligarquia, ja que els que exerceixen el poder polític són també els més rics. En existir la propietat privada i la família, la pertinença a la classe superior depèn del nivell de renda i de la família en la qual es neix (o sigui , l'habitual en el món grec de l'època), i no de la selecció realitzada per l'Estat entre totes les classes socials prenent com a base el nivell d’intel·ligència, que era el que defensava Plató. Aristòtil suposa que els més rics són també els més intel·ligents (nega que els esclaus, els bàrbars i les dones tinguin ànima racional, la qual, segons la seva concepció, és exclusiva dels homes grecs lliures). Aristòtil justifica l'existència d'esclaus que són els productors directes, i de fet proposa que s'estengui l'esclavitud a tots els productors, és a dir, recomana que es converteixi en esclaus a tots els treballadors, camperols i artesans (és a dir, que la classe dels artesans que, en la utopia platònica eren els únics que tenien propietat privada i eren per tant més rics que els dirigents polítics, en el model aristotèlic perden tota propietat, fins i tot la propietat de si mateixos). Plató, però, no esmenta l'esclavitud en la seva utopia política. Encara que això no és suficient per afirmar que Plató estigués en contra de l'esclavitud (admirava el sistema espartà que, per descomptat, utilitzava esclaus). És possible que estigués pensant en una societat on els productors fossin tots homes lliures. En el cas d'Aristòtil, és evident que no existeix la possibilitat d'aquesta interpretació. D'altra banda, el prejudici masclista comú en la societat grega està present en Aristòtil (segons ell, la dona no és un ésser racional, és a dir que en rigor no seria un ésser humà), però Plató el rebutja explícitament al recomanar que es doni la mateixa educació i la mateixa participació política a homes i dones, seleccionant als governants només en funció de la seva intel·ligència, i no del seu sexe. Com es pot veure, la utopia d'Aristòtil no és sinó una versió de les formes de govern oligàrquiques (encara que bastant més extrema) que utilitza algunes de les idees de Plató, però que en realitat no suposa, com si suposava la utopia platònica, un intent de fonamentar la societat i el govern sobre unes bases diferents a les habituals en la societat de l'època.

b) Relació entre la política i el coneixement científic.

D'altra banda , la relació entre la política i el coneixement científic s'inverteix en ambdós autors. El plantejament de l'Acadèmia de Plató era que el coneixement científic era imprescindible per poder governar un Estat, de manera que la ciència era un mitjà per aconseguir un altre objectiu, el d’un Estat perfecte i completament just. En el model aristotèlic, per contra, l'objectiu final és el desenvolupament del coneixement científic, i l'ordenació que proposa cerca precisament alliberar del treball als més intel·ligents (que són propietaris però que no realitzen treballs productius, els quals queden a càrrec dels esclaus) perquè puguin dedicar la seva vida al coneixement teòric, és a dir, que l'ordenació política està al servei del coneixement, i no al revés.

c) Les formes de govern.

Aristòtil, en comptes d'ordenar totes les formes de govern en una sola sèrie degenerativa, com fa Plató, els classifica d'una manera molt més objectiva en funció de la participació política de la ciutadania (segons governi una persona sola, un grup, o tots els ciutadans), i distingeix a continuació entre formes legítimes i il·legítimes de govern, segons si l'Estat s'ocupa de l'interès general o és utilitzat per aquells que tenen el poder en el seu propi benefici (o sigui, que tots els models polítics poden ser bons o dolents depenent de com s'utilitzi el poder). Aristòtil considera que la millor forma de govern legítim és la monarquia, en què un sol governant savi fa el millor per a l'interès de l'Estat, i en això coincideix amb Plató. Però a diferència d'aquest, Aristòtil reconeix que és gairebé impossible trobar una persona que pugui exercir sempre el poder sense equivocar-se ni corrompre’s, així que finalment la forma de govern que recomana és la democràcia (al contrari que Plató, que la rebutjava per complet), ja que aquesta, tot i que és la pitjor forma de govern legítim, és la forma menys dolenta de govern il·legítim (la pitjor forma de govern il·legítim és la tirania, punt en el qual Aristòtil també coincideix amb Plató). Així, seguint una prudència política molt pragmàtica, Aristòtil acaba recolzant, com a forma de govern més estable i menys perillosa, la democràcia, encara que això sí, molt limitada, ja que Aristòtil exclou d'ella a les classes econòmicament més baixes (amb la qual cosa pretén evitar la caiguda en la demagògia, que era també la gran preocupació de Plató), de tal manera que aquesta proposta no està tan llunyana com podria semblar a primera vista de la política oligàrquica defensada en el model aristotèlic anterior, o de la preferència platònica per l'oligarquia enfront de la democràcia.