divendres, 21 de maig del 2021

Comentari de text PAU Resolt. Plató Filòsof - Rei

Aquests dies estam treballant l'estructura de l'examen de filosofia de la PAU-UIB. Aquí teniu una proposta, a tall d'exemple, de com resoldre els apartats:

1.b) Identifica el tema concret i la tesi sostinguda en el text.

1.c) Fes una explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes.

1.d) Fes una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs, sobre l’actualitat del text.

"Llevat que els filòsofs governin en els Estats, o que els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, ..."

Continua llegint: Plató: el filòsof-rei

dijous, 20 de maig del 2021

Aristòtil: comentari de text PBAU resolt

"En aquest sentit hom diu que és causa (1) aquell constitutiu intern del que alguna cosa està feta, com per exemple, el bronze respecte de l’estàtua o la plata respecte de la copa, i els gèneres del bronze o de la plata. En un altre sentit (2) és la forma o el model, ço és, la definició de l’essència i els seus gèneres (com la causa d’una vuitena és la relació del dos a l’u, i en general el nombre), i les parts de la definició. En un altre sentit (3) és el principi primer d’on prové el canvi o el repòs, com el que vol quelcom és causa, com és també causa el pare respecte del fill, i en general el que fa quelcom respecte del que s’ha fet, i el que fa canviar quelcom respecte del que s’ha canviat. I en un altre sentit (4) causa és el fi, ço és, allò per a la qual cosa és quelcom, per exemple, passejar respecte de la salut."
Aristòtil, Física, L. II



By Agustí Puigserver Miralles

FILOSOFIA: comentari de text ARISTÒTIL resolt ( PBAU UIB )

Sapere Aude By APM

Aquest és el text que avui hem treballat a classe. Aquí teniu alguns suggeriments per desenvolupar la qüestió 1.C.


En vermell teniu el text d'Aristòtil, i en cursiva l'anàlisi.

"Tornem ara a la nostra primera afirmació i, ja que tot coneixement i tota decisió del nostre esperit té necessàriament en compte un bé d’una classe determinada, expliquem quin és el bé que segons el nostre parer és objecte de la política, i per tant el bé suprem que podem perseguir en tots els actes de la nostra vida.

L'ètica aristotèlica és teleològica [el bé suprem que podem perseguir”], es tracta d'una ètica de fins. Ja des del començament d'Ètica a Nicòmac compara Aristòtil l'ésser humà amb un arquer apuntant al blanc. De la mateixa manera que l'objectiu d'aquest és donar en el blanc, el fi de l'home no pot ser altre que el de ser feliç [“el bé suprem”]. La felicitat és l'únic fi autàrquic; és a dir, que es basta a si mateix. Qualsevol altre fi no pot sinó ser instrumental: sempre cal preguntar el per què dels doblers o del plaer, per exemple.

La paraula que el designa és acceptada per tot el món. Tant el poble com les persones il·lustrades anomenen aquest bé suprem felicitat, i segons aquest comú parer viure bé, actuar bé és sinònim de ser feliç.

L’ètica aristotèlica és una profunda investigació sobre la felicitat humana, en tan que entén que aquesta és “acceptada per tot el móncom el “bé suprem”, com aquell bé últim (autàrquic) que il·lumina tol el quefer de les persones, tan a nivell individual (“tots els actes de la nostra vida”) com polític (“objecte de la política”) o social. Aconseguir una vida bona té a veure ineludiblement amb “ser feliç”.

Però en el que ja es divideixen les opinions és quant a la naturalesa i l’essència de la felicitat, i en aquest punt el poble està molt lluny del que opinen els savis.

Segons el filòsof estagirita, si bé és cert que tots estan d'acord que la felicitat és el fi últim de l'ésser humà, no és menys cert que no tots pensen que el contingut de la felicitat sigui el mateix (“ja es divideixen les opinions”). Aquí Aristòtil sentencia que l’opinió que en pugui tenir el poble difereix diametralment del punt de vista de les persones il·lustrades, com ara els filòsofs (“el poble està molt lluny del que opinen els savis”).

Uns la col·loquen en les coses visibles i que ressalten als ulls, com el plaer, la riquesa, els honors; mentre que altres la col·loquen en una altra part.

Per una part, hi hauria aquelles persones que es mouen en l’àmbit sensitiu i emocional, permanentment lligades a béns fugaços, i que identifiquen la felicitat amb “el plaer, la riquesa o els honors. En l’altra part, Aristòtil hi col·loca els que creuen que aquests béns contribueixen a un altre fi (“altres la col·loquen en una altra part”), i per tant no són en si autàrquics. Els plaers i les riqueses són accidentals en la nostra vida: tan aviat apareixen com desapareixen. La felicitat per a Aristòtil no pot ser una sensació o un gaudi passatger, sinó, més aviat, una forma de vida. que serà necessàriament estable i duradora.

Afegiu a això que l’opinió d’un mateix individu varia moltes de vegades sobre aquest punt; malalt creu que la felicitat és la salut; pobre, que és la riquesa; o bé quan un té consciència de la seva ignorància, es limita a admirar els que parlen de la felicitat en termes pomposos, i dibuixen d’ella una imatge superior a la que aquell s’havia fet."

Aristòtil, conscient dels vaivens de la vida, aterra a nivell individual i argumenta que les opinions solen capgirar sovint, tot depenent de les circumstàncies que ens envolten (“l’opinió d’un mateix individu varia moltes de vegades”). Així, quan tenim alguna mancança de forma temporal, tendim a argumentar que la felicitat consisteix en la satisfacció d'una carència personal: així, la felicitat seria la salut per al malalt, la riquesa per al pobre, la cultura per al ignorant... (“malalt creu que la felicitat és ... s’havia fet).
En definitiva, Aristòtil creu que hi ha consens en que la felicitat és el bé que tothom persegueix com fi últim; malgrat tot, el dissentiment entre el vulgo i els savis, en quan a què és la felicitat, és manifest. Fins i tot, a nivell individual, ens veiem apressats per la immediatesa i ens resulta fàcil canviar de parer en quan a allò que és el que ens procura la felicitat.


ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac.

dimecres, 19 de maig del 2021

Aristòtil: comentari de text ÈTICA PBAU UIB resolt

"Tornem ara a la nostra primera afirmació i, ja que tot coneixement i tota decisió del nostre esperit té necessàriament en compte un bé d’una classe determinada, expliquem quin és el bé que segons el nostre parer és objecte de la política, i per tant el bé suprem que podem perseguir en tots els actes de la nostra vida. La paraula que el designa és acceptada per tot el món. Tant el poble com les persones il·lustrades anomenen aquest bé suprem felicitat, i segons aquest comú parer viure bé, actuar bé és sinònim de ser feliç. Però en el que ja es divideixen les opinions és quant a la naturalesa i l’essència de la felicitat, i en aquest punt el poble està molt lluny del que opinen els savis. Uns la col·loquen en les coses visibles i que ressalten als ulls, com el plaer, la riquesa, els honors; mentre que altres la col·loquen en una altra part. Afegiu a això que l’opinió d’un mateix individu varia moltes de vegades sobre aquest punt; malalt creu que la felicitat és la salut; pobre, que és la riquesa; o bé quan un té consciència de la seva ignorància, es limita a admirar els que parlen de la felicitat en termes pomposos, i dibuixen d’ella una imatge superior a la que aquell s’havia fet."

ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac.

By Agustí Puigserver Miralles


dimarts, 18 de maig del 2021

Kant: comentari de text PBAU UIB 2020 resolt [Gir copernicà]


Comentari de text KANT resolt Examen Selectivitat UIB 2013

“Fins ara hom admetia que tot el nostre coneixement s’havia de regir pels objectes; però, amb aquesta pressuposició, tots els assaigs fets mitjançant conceptes per decidir a priori alguna cosa sobre ells, amb la qual eixamplar el nostre coneixement, quedaven anihilats. Asseguem, doncs, per una vegada si no avançarem millor en les tasques de la metafísica admetent que els objectes han de regir-se pel nostre coneixement, la qual cosa ja concorda més bé amb la desitjada possibilitat d’un coneixement a priori d’aquests objectes que establirà quelcom sobre ells abans que siguin donats.” 
Kant, Crítica de la raó pura.

C) Explicació clara, ordenada i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. 

La primera idea ens contextualitza en la filosofia del moment: [“Fins ara... pels objectes”]. Fins Kant la filosofia que es demanava per la manera de conèixer pareixia tenir dos camins; el camí racionalista, recolzat per Descartes, el qual pretenia conèixer els objectes a partir de la raó i l’empirista, recolzat per Hume, qui únicament es fiava dels sentits per arribar a conèixer els objectes. Fos quin fos el mètode utilitzat l’única cosa subjecta a anàlisi era l’objecte en si.
Seguidament se’ns planteja un problema [“però... anihilats”]. Kant entén la postura de Hume, ja que és l’autor que el desperta del seu dogmatisme, quan aquest diu que és necessària l’experiència per conèixer i per tant és impossible conèixer-ho tot perquè no tot es pot experimentar. Basant-se en aquest pensament cap coneixement a priori és possible i Kant, que inicialment era un filòsof racionalista, intentarà solucionar aquesta problemàtica aportant una visió més àmplia.
En la tercera idea del fragment introduïm el gir copernicà [“Assagem... nostre coneixement”] on Kant proposa que les condicions del conèixer no les estableixi l’objecte sinó el subjecte, d’aquesta manera no analitzem només l’objecte, també l’individu que es proposa conèixer. Així podrem obtenir cert coneixement a priori, el que vendrà donat per les nostres pròpies condicions del conèixer (aquest és el concepte de transcendentalitat que amera tot el pensament kantià).
Finalment la darrera idea del text és [“la qual... siguin donats”]. Quines són les nostres condicions que sabem que afectaran sempre en la manera en que nosaltres coneguem els objectes i que a priori ens permetran tenir certesa sobre algunes característiques de l’objecte?
Kant estipula que per conèixer ho feim primer sensitivament i que mai podem imaginar conèixer res sense un espai present ni un temps determinat. Les primeres condicions o formes pures de la sensibilitat, doncs, són l’espai i el temps que determinen qualsevol percepció sensitiva possible. Altres condicions vendran donades en una següent passa, quan entri en joc l’enteniment, i es presenten en forma de 12 categories o formes pures de l'enteniment. A priori nosaltres sabem sobre l’objecte que estarà en un espai i un temps determinat i que serà cognoscible dins de les 12 categories de l’enteniment, tot remarcant el caràcter transcendental del conèixer kantià.

D) Emprant el coneixements de la matèria que s'han adquirit al llarg del curs fes una valoració crítica del text.

Immanuel Kant fou un filòsof amb molta repercussió ja que va reinventar la manera de veure la filosofia, sobre tot en el camp de la metafísica. Fins aleshores la pregunta de com arribar al coneixement cercava respostes dins el mateix objecte que es pretenia conèixer, estava subjecte a un minuciós anàlisi. Kant aventura que tal vegada les respostes estaven en l’individu que volia conèixer i que era el subjecte el que calia ser analitzat. El filòsof amplia el camp de visió i per això avui en dia encara és una figura molt influent.
Kant acceptava a Hume i a la seva manera de veure les coses com a simples coneixements empírics ja que ell mateix estipula que l’experiència és l’inici del coneixement. També Descartes influeix en la seva filosofia perquè l’afany de trobar coneixements a priori (els que proporcionen la raó) porta a Kant a incloure la raó com a pas definitiu per assolir un coneixement ple dels fenòmens, mai dels noümers.
Kant aconsegueix donar una passa més i superar la diferència tan marcada entre l’Empirisme i el Racionalisme ja que amb el seu mètode transcendental identifica els límits del coneixement amb els sentits i una vegada obtinguts els coneixements receptivament dóna pas a l’enteniment que els pensa i acaba de completar-los, finalment amb la raó s’assoleix la culminació d’aquests. Tot aquest procés és gràcies al seu gir copernicà.
Quan nosaltres parlam de Immanuel Kant sempre parlam de superació ja que aconsegueix salvar moltes distàncies infundades per la costum de separar i enfrontar els distints pensaments. Ell els relaciona i aconsegueix així una filosofia més completa que serveix de referent per a molts autors posteriors que simplement van afegint nocions a les bases assentades per Kant.

Resolució del comentari: Paula Gómez Mon