Anàlisi crítica de l'ètica kantiana

La moral de Kant és una moral totalment individualista: "Jo he de procedir així perquè m'ho demana la llei moral que porto al meu pit". I no hi pot haver res més; l'únic vàlid és la bona voluntat i el deure, en si mateixos, independentment de tots els sentiments, de que hi hagi altres éssers humans, que hi hagi societat.

 Kant es replega a la pròpia intimitat absolutament personal i obeeix a una llei interior, la màxima de la pròpia bona voluntat. És una moral que no té res de comunitària.

Kant afirma: "Si estudio per treure bones notes, o per donar una satisfacció als meus pares, si em porto bé amb els meus amics, si faig la vida agradable als germans, llavors no som bo. Això no té cap mèrit, tot el que faig ho he de fer per deure, de manera absolutament freda, i deixant de banda la meva inclinació. Si llavors em port amb aquesta al·lota igual que amb aquest senyor pel qual no tinc cap inclinació ni simpatia, llavors és quan em comport veritablement bé. El que es fa per inclinació natural no és moral.

Se situa així, a anys llum de distància d'uns sentiments espontanis, vitals. El que ens constitueix com a éssers humans, diu ell, és la bona voluntat, el sentit del deure. El que és per inclinació ens acosta al món dels animals.

El criteri suprem de la moral és el deure pel deure.

Crítica al deure pel deure.

És possible que un home, real, concret, de carn i ossos, històricament determinat, pugui actuar èticament només per la raó, només per la bona voluntat? Es pot prescindir completament de la realitat de l'home com a ésser que té sentiments? Es pot aïllar un gairebé completament de la realitat que l'envolta i només mirar-se a si mateix? Es pot dir que el que no actua només per deure no pot tenir una conducta, una actuació ètica correcta?

L'ètica kantiana VA CONTRA ELS SENTIMENTS.

El rigorisme de la seva ètica el porta a Kant a sostenir que una acció només es compleix per deure, únicament en el cas en que les nostres inclinacions siguin contràries a aquesta acció.

Exemple: No seria ètic atendre per deure als nostres amics, perquè tal és la inclinació natural que tenim cap a ells. Això és el mateix que fan els animals, diu Kant. En aquest cas, actuam no per deure, sinó per afecte a aquestes persones. No reconeix que l'afecte, l'amistat, sigui també un deure, es tracta només d'una inclinació.

Kant menysprea la influència de les nostres inclinacions naturals, els nostres sentiments, en les decisions de l'acte moral; només compta la raó, només compten els imperatius de la voluntat; l'amor, la simpatia, l'enemistat, l'odi, etc., que tinguem a les persones, no han de comptar.

LIMITACIONS de l'ètica kantiana.

La crítica filosòfica no és fàcil. No obstant això, la majoria coincideix a assenyalar la manca de contingut de la norma kantiana, és a dir, que queda reduïda a una mera fórmula racional, desconnectada de fet de la realitat.

D'una banda, la coherència filosòfica de Kant és indubtable des del punt de vista lògic, res se li pot retreure. La seva ètica a priori es troba en la mateixa direcció que la Crítica de la raó pura: els judicis sintètics a priori.

D'altra banda, una norma, una llei o un imperatiu no serien morals si no són universalitzables (que es puguin estendre a tots els homes), segons Kant. La universalitat de la llei moral està associada amb el seu caràcter necessari. 

No es pot assolir la universalitat per l'experiència. Tota norma, tota llei, és concreta, admet excepcions i deixa de ser universal.

Exemple: "No mataràs" admet l'excepció de la defensa pròpia, dels que creuen en la guerra justa, en la pena de mort, etc. La norma es pot universalitzar "lògicament", però potser no en la realitat.

Exemple: El "egoisme" és un dels casos en què la norma és universalitzable; per descomptat, no admet excepcions: tots som egoistes, però, no seria moral. La raó que dóna Kant és poc consistent, ja que suposa precisament l'egoisme: "ajudo els altres perquè en algun moment puc necessitar la seva ajuda", ajudar els altres per trencar l'egoisme es torna també egoista, perquè el rebuig de l'egoisme es basa en una raó de conveniència egoista: avui per tu, demà per mi.