COMENTARI DE TEXT DESCARTES RESOLT PBAU UIB (2)

 

Imatge generada amb DALL.E 3

“Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: jo penso, doncs jo sóc era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava”.

René DESCARTES, Discurs del mètode, 4a part

1.A) Context

Polític: René Descartes va viure durant el segle XVII, un període marcat per la monarquia absoluta a Europa, amb figures destacades com Lluís XIII i Lluís XIV de França. La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) també va influir profundament en la societat europea, generant tensions polítiques i religioses.

Socioeconòmic: El segle XVII és un període de creixement econòmic i expansió comercial, especialment als països baixos i Anglaterra. Descartes va viure gran part de la seva vida als Països Baixos, on va trobar una societat relativament més tolerant i amb una economia dinàmica gràcies al comerç marítim.

Cultural-Científic: L'era de Descartes és la de la revolució científica, amb figures com Galileo Galilei i Johannes Kepler revolucionant la comprensió del cosmos. Aquesta època es caracteritza per un creixent interès en la raó i l'observació empírica, desafiant les concepcions tradicionals i escolàstiques.

Filosòfic: Descartes és un dels pilars del racionalisme modern. La seva obra busca establir un fonament segur per al coneixement, desafiant l'escepticisme de figures com Michel de Montaigne. La seva influència s'estén a filòsofs posteriors com Spinoza i Leibniz, que desenvolupen el racionalisme de manera més aprofundida.

1.B) Tema: El tema del text és l'epistemologia, centrat en la recerca d'un fonament segur per al coneixement humà.

1.B) Tesi: La tesi del text de Descartes és que el dubte metòdic condueix a la certesa del cogito ("penso, doncs existeixo") com a primer principi fonamental de la filosofia.

1.C) Anàlisi de les Idees Principals

En aquest text trobam una primera gran idea que aniria des del principi fins al primer punt i seguit: el dubte metòdic que es concreta en tres aspectes:

a) Dubte dels sentits: Cita: ["puix que els sentits [...] ens ho fan imaginar"]

Anàlisi: Descartes argumenta que els sentits poden ser enganyosos, i per tant, no són una base fiable per al coneixement. Aquesta idea és fonamental en la seva metodologia del dubte, ja que qüestiona qualsevol cosa que no sigui absolutament certa. Això es connecta amb la seva crítica a les certeses aparentment evidents, iniciant el procés de dubte metòdic.

b) Dubte de la raó: Cita: ["hi ha homes que [...]com qualsevol altre"]

Anàlisi: Descartes també qüestiona la fiabilitat de la raó humana, ja que les persones poden cometre errors en els seus raonaments, fins i tot en matemàtiques. Això justifica el dubte sobre totes les raons que havia considerat demostratives. Aquest dubte sobre la raó complementa el dubte dels sentits, ampliant l'escepticisme a totes les fonts de coneixement humanes.

C) Dubte dels somnis: Cita: ["tots els pensaments que [...] il·lusions dels meus somnis"]

Anàlisi: Descartes argumenta que no hi ha una manera clara de distingir entre els somnis i la realitat quan estem desperts, qüestionant així la realitat de totes les experiències sensibles. Aquest dubte culmina el procés de qüestionament de Descartes, deixant només el dubte en si mateix com a segur.

La segona gran idea del text és la certesa del cogito: Cita: ["mentre volia pensar així [...] de la filosofia que cercava"]

Anàlisi: Descartes troba una veritat indubtable en el fet que està pensant, arribant a la conclusió "jo penso, doncs jo sóc" com a certesa clara i evident i punt de partida fonamental per a tota la seva filosofia. És un principi tan segur que qui vulgui posar-lo en dubte no fa altra cosa que afirmar-lo. Aquesta conclusió proporciona un fonament segur després de tot el procés de dubte, marcant el primer principi indubtable del seu sistema filosòfic.

1.D) Valoració de la Tesi

René Descartes, en el seu "Discurs del mètode", planteja una tesi important per a la filosofia moderna: l'ús del dubte metòdic com a camí per arribar a una veritat indubtable. Aquesta tesi és profundament original i significativa, ja que introdueix una nova manera de pensar que posa en qüestió totes les certeses anteriors per establir un nou fonament segur del coneixement. La frase "jo penso, doncs jo sóc" es converteix en el punt de partida per a la filosofia racionalista, proporcionant una base ferma enmig de l'escepticisme generalitzat de l'època.

La vigència d'aquesta tesi en la filosofia contemporània és evident. La metodologia del dubte continua sent rellevant en molts camps del pensament, des de la ciència fins a l'ètica, on la necessitat de revisar constantment les nostres creences i coneixements per evitar errors és fonamental. Descartes ens recorda la importància de la reflexió crítica i de no acceptar res sense una anàlisi profunda i rigorosa.

No obstant això, aquesta tesi també ha estat objecte de crítiques. Per exemple, David Hume argumenta que el "jo" que Descartes pren com a punt de partida no és una entitat clara i definida, sinó més aviat una col·lecció de percepcions canviants. Això posa en dubte la solidesa del "cogito" com a fonament del coneixement. Friedrich Nietzsche, per la seva banda, critica la confiança excessiva en la raó i el pensament abstracte, defensant que els instints i les emocions també són components essencials de l'existència humana.

Tot i aquestes crítiques, la tesi de Descartes segueix sent un punt de referència crucial per a la filosofia. La seva insistència en la claredat i la distinció com a criteris de veritat ha influït profundament en el desenvolupament de la ciència moderna i la filosofia analítica. La seva proposta ens convida a reflexionar sobre la naturalesa del coneixement i la importància de la introspecció i l'anàlisi crítica.

A tall de conclusió, la tesi del "cogito" de Descartes representa una fita en la història del pensament, marcant el naixement de la filosofia moderna. Tot i les crítiques i les perspectives alternatives, la seva idea segueix sent una font d'inspiració per a la reflexió filosòfica contemporània. Aquest llegat ens convida a preguntar-nos: fins a quin punt podem confiar en la raó com a fonament del nostre coneixement? I, quines altres fonts de certesa podríem considerar per construir una visió més completa de la realitat?

Rúbrica per a l'autoavaluació

Pots baixar-te la rúbrica en format PDF aquí

COMENTARI DE TEXT RESOLT HUME PBAU UIB (2)

Imatge creada amb Leonardo

 «El nostre autor pensa “que no es podria haver fet cap descobriment més afortunat per a decidir totes les controvèrsies relatives a les idees que el següent: que les idees sempre van precedides d’impressions, i que tota idea primer apareix en una impressió amb què es correspon. Aquestes darreres percepcions són tan clares i evidents que no admeten controvèrsia, si bé moltes de les nostres idees són tan fosques que és quasi impossible —fins i tot per a la ment que les forma— de dir-ne  exactament la naturalesa i la composició”. D’acord amb això, quan una idea és ambigua, el nostre autor apel·la sempre a la impressió, que ha de tornar-la clara i precisa. I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa (com passa massa sovint), pregunta sempre: “de quina impressió deriva aquesta idea?”. I en cas de no poder-la remetre a cap impressió, conclou que el terme està totalment mancat de significat.»

(HUME. Resum del Tractat de la naturalesa humana)

1A) Context [El trobaràs fet en aquest comentari de text]

1B) Tema: El tema del text és l'epistemologia, centrat en la relació entre idees i impressions com a fonament del coneixement.

1B) Tesi: La tesi del text de Hume és que les idees deriven sempre de les impressions, i que la claredat d'una idea depèn de la seva correspondència amb una impressió.

1C) Anàlisi de les Idees Principals

Relació entre idees i impressions: Cita: ["les idees sempre [...] amb què es correspon"]

Anàlisi: Hume afirma que les idees són derivades de les impressions sensibles, establint una connexió directa i necessària entre les percepcions i els conceptes. Això vol dir que qualsevol idea que tinguem ha de provenir d'una experiència sensible prèvia. Aquesta idea és fonamental en l'empirisme de Hume, establint que el coneixement és indissociable de l'experiència.

Claredat de les impressions: Cita: ["Aquestes darreres percepcions [...] la naturalesa i la composició"]

Anàlisi: Hume sosté que les impressions són més clares i evidents que les idees, les quals sovint poden ser confuses. Això implica que les impressions són una font més fiable de coneixement en comparació amb les idees abstractes. Aquesta distinció entre la claredat de les impressions i la foscor de les idees reforça la necessitat de tornar a les impressions per aclarir i validar les idees.

Mètode per aclarir idees ambigües: Cita: ["quan una idea és [...] deriva aquesta idea?"]

Anàlisi: Hume proposa un mètode per verificar la validesa de les idees preguntant per la seva impressió d'origen. Si una idea no es pot traçar a una impressió específica, es considera sense significat. Aquest mètode és una aplicació pràctica del principi empirista, utilitzant la traçabilitat a les impressions com a criteri de validació de les idees.

Crítica a termes filosòfics sense significat: Cita: ["en cas de no poder-la remetre [...] totalment mancat de significat"]

Anàlisi: Hume critica l'ús de termes filosòfics que no tenen una base en impressions sensibles, sostenint que molts conceptes metafísics són buits de contingut real si no es poden relacionar amb experiències. Aquesta crítica està alineada amb la seva postura escèptica cap a la metafísica, promovent un enfocament més rigorós i basat en l'experiència per a la filosofia.

1D) Valoració de la Tesi

David Hume, en el seu "Tractat de la naturalesa humana", defensa una tesi crucial per a l'empirisme: les idees deriven sempre de les impressions, i la claredat d'una idea depèn de la seva correspondència amb una impressió sensible. Aquesta tesi és notable per la seva originalitat i profunditat, ja que estableix una base empírica per a tot coneixement humà, contrastant amb les teories racionalistes que prevalien anteriorment.

La vigència d'aquesta tesi en la filosofia contemporània és considerable. En molts camps del coneixement, especialment en les ciències cognitives i la psicologia, la importància de l'experiència sensorial com a font de coneixement segueix sent reconeguda. L'èmfasi de Hume en la verificació empírica també anticipa el desenvolupament del positivisme lògic, que es basa en la verificabilitat com a criteri de significat.

Tanmateix, aquesta tesi ha estat objecte de crítiques importants. Immanuel Kant, per exemple, va argumentar que, tot i que les impressions són necessàries, no són suficients per explicar el coneixement. Segons Kant, hi ha estructures a priori en la ment humana que organitzen les impressions en experiències coherents. Això introdueix la idea que la raó i l'experiència han de treballar conjuntament per produir coneixement.

A més, les idees de Hume també han estat qüestionades per filòsofs com Friedrich Nietzsche, qui va criticar la idea que tot el coneixement es pot reduir a impressions sensorials. Nietzsche sosté que els instints i les forces irracionals també juguen un paper crucial en la formació del coneixement i la comprensió humana.

Tot i aquestes crítiques, la tesi de Hume continua sent un punt de referència essencial per a la filosofia moderna. La seva insistència en la importància de les impressions com a fonament del coneixement ha influït profundament en la filosofia de la ciència i en el desenvolupament de metodologies empíriques rigoroses.

A tall de conclusió, la tesi de Hume sobre la derivació de les idees de les impressions representa una contribució significativa a la teoria del coneixement. Malgrat les crítiques i les perspectives alternatives, aquesta idea segueix sent rellevant i inspiradora per a la reflexió filosòfica contemporània. Ens convida a plantejar-nos: fins a quin punt les nostres idees estan realment arrelades en les impressions sensorials? I com podem assegurar-nos que els nostres conceptes filosòfics tinguin una base empírica sòlida?

PBAU - UIB Història de la Filosofia: Exàmens i Comparacions Resoltes 2023 | El Mussol Despert

[ACTUALITZAT DES DEL PRINCIPI DELS TEMPS FINS JULIOL 2023]

T'has quedat amb dubtes sobre la teva preparació per a la PBAU d'Història de la Filosofia? No et preocupis! A El Mussol Despert, trobaràs totes les preguntes de comparació resoltes des de l'inici fins a juliol 2022. Aprofita per repassar els temes clau de les comparacions entre Plató, Aristòtil, Descartes, Hume, Kant, Marx i Nietzsche i assegurar-te l'èxit a l'examen.

Cada pregunta de comparació està desenvolupada en dos formats: una taula comparativa i la redacció de la pregunta en unes 250-300 paraules. Així, podràs escollir el format que més t'agradi per repassar i entendre millor les diferències entre els pensadors i les seves idees.

MODELS DE LA SEGONA PREGUNTA PBAU UIB (TEORIA)

MODELS DE LA TERCERA PREGUNTA PBAU UIB (COMPARACIONS)

PREGUNTES DE COMPARACIÓ PBAU HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA RESOLTES

Elfte These Projekt

No serveix per a ser lliure, 

qui a ser esclau s'acostuma.

. o O o .

Das ist dein Projekt,

lass uns anfangen!

Projekt UND?

Context organitzatiu:

Destinataris: 2n batxillerat.

Agrupament: treball individual.

Durada: 11 sessions.

Metodologia: projecte personal de servei a la comunitat.

Autoavaluació i coavaluació: rúbrica per a cada activitat.

Inici: 13 de març 2023.

Finalització: 21 d'abril 2023.

Accés al projecte 

PROJECTE "SAPERE AUDE" - IMMANUEL KANT

 

Com estructurar la dissertació filosòfica de la PBAU - UIB

[Pregunta 1.d del Comentari de Text de la PBAU]

L’examen de la PBAU d’Història de la Filosofia està estructurat de la següent manera:

1. Comentari de text: Comentau el text següent, incloent en el comentari aquests elements: 

• a. Context històric, social i cultural. (1 punt) 
• b. Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts) 
• c. Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts)
• d. El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)

2. Pregunta teórica. (2,5 punts)

3. Pregunta comparació. (2,5 punts) 

Com en el comentari de text filosòfic, també en la dissertació (1.d) s'ha d'evitar la temptació de llançar-se a escriure immediatament. Abans s'han de dur a terme diverses tasques, que... [Segueix llegint]

Comentari de text resolt [Descartes] PBAU

Filosofia de paret

1. Comentau el text següent, incloent en el comentari aquests elements: a) Context històric, social, cultural i filosòfic. (1 punt) b) Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts) c) Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts) d) El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)

[«Després, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap mena de cos, i que no hi havia cap món, ni cap lloc on jo fos, però que no podia fingir, per això mateix, que no era res; // i que, ben al contrari, del fet mateix que pensava dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia molt evidentment i certament que jo era; /// mentre que si hagués tan sols deixat de pensar, encara que la resta del que havia imaginat hagués estat vertader, no tenia cap raó per creure que jos fos: d’això vaig saber que jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar, i que, per a ser, no té necessitat de cap lloc, ni depèn de cap cosa material.] /// [De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual soc el que soc, és completament distinta del cos i, fins i tot, és més fàcil de conèixer que ell, i que encara que ell no fos, ella no deixaria de ser allò que és.»]

René Descartes, Discurs del mètode, 4a part

COMENTARI DE TEXT. PREGUNTES 1b), 1c) i 1d)

1a. Context històric, social, cultural i filosòfic. (1 punt)

El context el teniu als apunts o en aquest mateix blog. Recordar que hauria de tenir una extensió que no anés més enllà de les 10-12 línies: a l'examen de selectivitat l'extensió de l'examen ve limitat per un DIN-A3 (quatre cares de foli).

1b. Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts)

El tema del text és la deducció metafísica de l’existència del JO i la conseqüència antropològica del dualisme.

La tesi que manté l’autor respecte del JO és que aquest no és res més que pensament, de la qual cosa es segueix, segons Descartes, que el JO no necessita el cos per existir.

1c. Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts) 

Aquest fragment pertany al “Discurs del mètode” (1637), probablement l’obra més coneguda de Descartes i que posa les bases del racionalisme modern. Al text que passam a comentar s’hi exposen, fonamentalment, dues idees definitòries del racionalisme: la centralitat del JO i el dualisme cos-ment.

La idea principal del text “Després, examinant amb… cap cosa material” és que el JO és pensament, cogito, un ésser l'essència del qual no és altra cosa que pensar. Per demostrar que això és així Descartes dona, bàsicament, dos arguments que presentarem com a subidees:

Com a primera subidea, "veient que podia ... que jo era" argumenta que podem fingir que no tenim cos (línia 2) però que no podem fingir que no pensam (si fingim això estam, per tant, pensant, donat que fingir és una forma de pensar, igual que dubtar, afirmar, negar...). Igualment, podem fingir que no hi ha món i que no ocupam cap lloc a l’espai (línia 2-3), però no podem fingir que no som res (perquè el no-res no pot ni tan sols fingir!)

De l’existència necessària del jo no se’n pot dubtar. Descartes ho repeteix a les línies 4 i 5: si dubtam de tot, se’n segueix que jo som, “evidentment i certament”, segons remarca Descartes. El pensament és la prova irrefutable (evident, indubtable -primera regla del mètode) de la pròpia existència i el tret que caracteritza, primordialment, a la persona.

Com a segona subidea, "mentre que si... cap cosa material", i per aportar un argument més en favor de la seva tesi, Descartes argumenta que si deixam de pensar, no tenim cap motiu per creure que som: “si hagués tan sols deixat de pensar...no tenia cap raó per creure que jo fos”, és a dir, que l’únic que ens assegura que som, existim, és el fet de pensar, si no hi ha pensament no hi ha res que ens indiqui que som, existim. Aquesta argumentació dona peu a una de les descobertes més potents de la filosofia: el jo com a consciència de si mateix. Prendre consciència de si és intuïtivament simultani a prendre consciència de la nostra existència com éssers pensants.

A conseqüència de tot això, i aquesta seria la segona idea principal “De manera que…allò que és”, Descartes en dedueix consideracions de caràcter antropològic, argumentant que com que el jo només és pensament –i ara ja s’atreveix a donar-li el nom d’ànima–, aquesta ànima “és completament distinta del cos” (línia 9), el cos és un altre tipus de cosa, un altre tipus d'entitat, val a dir, de substància. Com sabem per altres textos que hem comentat, Descartes definia en llatí al jo o ànima com a res cogitans (cosa o substància que pensa), i als cossos (entre d’altres el cos humà) com a res extensa (allò que es caracteritza principalment per ocupar un espai, un lloc: tenir extensió). I el jo és “més fàcil de conèixer” que el cos (línia 10), perquè la nostra raó pensa i el jo és pur pensament, i del cos, que coneixem pels sentits, podem dubtar que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que prové dels nostres sentits, com fa palès en el seu dubte metòdic.

Resumits comptes i a tall de conclusió, Descartes ha intentat posar de manifest, per una part, que el jo és únicament pensament, perquè la nostra essència definitòria és, indiscutiblement, pensar; i, per altra, que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquest subjecte pensant, és secundari, irrellevant, ja que l’ànima “no deixaria de ser allò que és” si no existís el cos. En definitiva, i per acabar, Descartes inicia l'era del subjectivisme i, per tant, ja no es podrà sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa. Gran part de la filosofia de Hume polemitzarà entorn d'aquesta qüestió. Tot el que acabam d'esmentar, em porta a plantejar-me la següent pregunta: El jo cartesià el podem identificar amb el que actualment entenem com a “consciència”?

1d. El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)

Referent al text que acabam de comentar podríem dissertar, entre moltes altres qüestions, entorn de la vigència o no de la separació entre cos i ànima. És un tema prou debatut al llarg de la història i que, pel que nosaltres hem vist, debuta amb els pitagòrics, continua amb Plató i Aristòtil, i arriba fins a Descartes a través de la filosofia medieval.

A hores d'ara, sembla que no tindríem problemes per posar-nos d’acord en allò que significa el terme “cos” (el que és físic, corpori, extens, que ocupa un lloc); no així, pel que fa a allò que entenem per “ànima”. Tot depenent del context, l’ànima la podem identificar amb la consciència, amb la seu de les nostres afeccions (mentalisme), amb la font de vida (animisme), amb aquella part de la persona que és immortal (Plató, cristianisme), i un llarg etc. que no ve ara al cas exposar ni en detall, ni en extensió.

Avui, quan pensam en l’ànima barrejam diversos dels sentits que històricament se li han atorgat. Cal afegir que, en certs àmbits, es reconeix que les persones tenim un vessant espiritual i l’ànima estaria al rerefons d’aquest mode d'entendre'l.

El dualisme cartesià, potser, té sentit teòricament, tot i que, genera problemes importants per explicar-lo. Modernament, Antonio Damasio, entre d'altres, ho posà de manifest al seu llibre “L’error de Descartes”.

Per altra part, sembla prou constatable que existeix un sacralitzat dualisme popular en la nostra societat, tal volta imbuït per les arrels cristianes de la cultura europea. Potser, és el clar reflex de la nostra incapacitat per assumir que el fet de tenir consciència és només una conseqüència de les nostres característiques fisiològiques, equiparable a la nostra capacitat de veure-hi perquè disposam d'ulls. Des de la religió es planteja el transcendentalisme de l’ésser humà, en tant que sosté que en aquesta vida hi estam de pas, i vindria a donar sentit a aquest enfocament. En qualsevol cas, parlar del sentit transcendent a la vida, pertany a l’àmbit de la teologia, i, per tant, estaríem abandonant l’àmbit de la filosofia.  

Sigui com sigui, el tema sembla no estar resolt i segueix plantejant inacabables discussions entre els entesos: neuròlegs, psiquiatres, psicòlegs, filòsofs, biòlegs... La qüestió central és esbrinar: què és la ment, esperit o matèria? Quin lligam hi ha entre la ment i el cos?

Treballem cooperativament els textos de Plató

Clicant la imatge accediràs als textos de Plató

A tall d'exemple, estudiem a fons la resolució d'aquest comentari de text i elaborem una Base d'Orientació (BO) que ens doni les pautes per afrontar la tasca de portar a terme qualsevol comentari de text filosòfic (d'acord amb allò que es demana a la PBAU).

DINÀMICA DE LA TÈCNICA COOPERATIVA 1-2-4. [David i Roger Johnson]

1. Proposta de la tasca: consensuar una BO per fer un comentari de text a partir d'un exemple resolt. 
2. Cadascú, de manera individual [Moment 1] i partint del comentari resolt, elabora una proposta de la BO que guiaria els diferents passos que hauríem de seguir per resoldre eficaçment un comentari de text .
3. Amb la parella de les cinc (dinàmica del rellotge) [Moment 2] es comparteixen les propostes i es redacta una única BO. 
4. Ara és el moment de posar-la en pràctica. En parella heu de resoldre el comentari que el professorat us assignarà. DINÀMICA LLAPIS AL MIG [Es deixen els bolígrafs o els dispositius electrònics al centre de la taula quan en la parella parlau entre vosaltres. Quan us heu posat d'acord en quina seria la resposta idònia de l'apartat que estau treballant, cadascú agafa el seu bolígraf o dispositiu electrònic i escriu la resposta. En aquest moment no es pot parlar, només escriure. En cada apartat tindreu um moment per compartir opinions i l'altre per redactar individualment la resposta].
5. És el moment d'autoavaluar la idoneïtat de la BO. Reformulam tot allò que sigui millorable.
6. Ara formarem grups de 4 (2+2) [Moment 4] i partint de les BBOO de cada parella proposarem un model final.
7. Ara a aquesta BO li afegirem la dimensió qualitativa i la convertirem en una rúbrica.
8. Vegem la benevolència de la rúbrica. Resoldreu, amb el guiatge de la rúbrica, el nou (o un dels que ja heu fet en parelles) comentari de text que vos proposarem. Seguirem amb la mateixa dinàmica del llapis al mig.
9. Recollirem un sol comentari de cada grup. L'avaluarà el professorat i, a partir dels suggeriments que us farem, més les indicacions qualitatives de la rúbrica definitiva, haureu d'autoavaluar i coavaluar els vostres comentaris. S'hauran d'especificar, per escrit i utilitzant cadascú bolígrafs de diferent color (així sabrem qui ha fet cada aportació), les propostes de millora que faríeu a cada apartat del comentari. 
10. Valorau la idoneïtat o no de les aportacions que us han fet.
11. Redacció definitiva del comentari de text.

Aquesta és la Base d'Orientació per fer un comentari de text que hem consensuat entre tota la classe. Tot seguit l'hem convertida en una rúbrica tot posant-nos d'acord en quines serien les orientacions qualitatives de cada pauta.

BAIXA LA RÚBRICA RESULTANT

«--Aquesta és, doncs --vaig dir jo --, estimat Glaucó, la imatge completa que cal aplicar a les paraules que s'han dit abans, tot associant el món que se'ns apareix a través de la vista amb l'habitatge de la presó i la llum del foc que hi ha amb l'energia del sol; // i si compares la pujada cap a dalt i la contemplació dels objectes de dalt amb l'ascens de l’ànima cap al món intel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura, ja que és aquesta la que desitges escoltar. // Només la divinitat sap si per atzar resulta ser vertadera. // És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; //un cop percebuda, però, cal concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tots els éssers; //en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu sobirà; //en el món intel·ligible ella és la sobirana i la fornidora de veritat i d'intel·ligència, i // que cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública».

Plató. República, VII

A.   Context històric, social i cultural. (1 punt)

·  Veure apunts de classe. [Està malament dir-ho, però aquesta part és pura memorització i ens assegura el primer puntet del comentari].

Quasi bé abans de llegir el text, el primer que hem de fer és marcar els signes de puntuació, que ens ajudaran a delimitar, aproximadament, les idees (//). 

El que està en negreta és un primer subratllat que hem fet. Llavors hem agafat una goma d'esborrar i ens hem quedat amb la informació valuosa (color fucsia). A partir del que ens ha quedat hem extret les idees fonamentals del text i que esquemàticament serien:

1. El text presenta una analogia entre el Món Sensible i l'interior de la caverna.

1.1. El Sol del Món sensible no és la veritable llum, només es correspon amb el foc de la caverna.

1.2. Plató compara l'ascensió de l'ànima fins al món intel·ligible amb el camí d'ascens que ens permet sortir de la caverna.

2. La Idea del Bé és el cim del Món Intel·ligible.

2.1. Dificultat a l'hora de conèixer aquesta idea.

2.2. El Bé és la causa final de tot el recte i de tot el bell.

2.3. El Bé és la font del veritable coneixement o intel·ligència.

3. La Teoria del Filòsof-Rei: només aquell que ha vist el Bé pot conduir-se amb rectitud en la vida privada i pública, només el Filòsof, per tant pot governar.

B. Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts).

·    Tema: ontologia i epistemologia. [Per determinar quin és el tema ens hem de demanar si pertany a l'ontologia/metafísica, epistemologia, antropologia, ètica o política. Si no ho tenim molt clar, podem tenir present les paraules clau del text i pensar a quin dels temes es refereixen. Anar descartant pot ser un bon sistema.]

·  Tesi: Plató compara el món visible amb l'interior de la caverna i la sortida del presoner amb l'ascens de l'ànima al món cognoscible, on el Bé és la idea suprema i la causa de tots els éssers i del saber vertader. Qui vulgui obrar bé, tan a nivell ètic com polític, l'ha de conèixer. [La tesi ha d'incloure l'essència de les idees fonamentals del text, redactades amb les nostres paraules i de la forma més breu possible. NO és un RESUM].

C. Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts) 

Ara que hem destriat de manera “ordenada, clara i precisa” quines són les idees clau, com podríem redactar aquesta tercera part del comentari mostrant la relació entre les idees? Anem per feina!

En vermell teniu tots els indicadors que mostren l'ordre i la relació entre les idees. En blau es mostren les cites del text. En verd la pregunta final que ens convida a seguir reflexionant.

Redacció de l'apartat c) del comentari:

Aquest text pertany al Llibre VII de la “República” de Plató, més concretament, és un fragment del mite de la caverna. En ell ens exposa tres idees bàsiques del seu pensament.

En primer lloc, en el fragment “Aquesta és, doncs... resulta ser vertadera” el text presenta una analogia entre el món sensible i l'interior de la caverna. Així, Plató critica el valor ontològic, nivell de realitat, del món contemplat pels sentits. També critica el valor del coneixement sensible (doxa) per a donar major importància al coneixement intel·ligible (episteme). Aquesta analogia posa de manifest dues correlacions:

• Per una part, la correlació que estableix Plató entre Bé – sol – foc de la caverna: el sol del món sensible no és la veritable llum, només es correspon amb el foc de la caverna i representa el coneixement possible del món de les coses físiques (creences). La idea de Bé presideix la jerarquia del món de les idees, és l’autèntic “sol”, la vertadera llum (coneixement).

• Per altra part, el filòsof atenenc exposa que per conèixer la idea de Bé cal recórrer un llarg camí d’ascens dialèctic, i en aquest fragment Plató compara aquesta ascensió de l'ànima fins al món intel·ligible amb el camí d'ascens, val a dir, amb el procés feixuc i imprescindible d’educació, que ens permet sortir de la caverna (foscor – món sensible) i accedir, tot recorrent els diferents espais o ciències representats en la caverna, al coneixement autèntic (llum – món intel·ligible). Especialment al·ludeix, tal com ja hem esmentat, a l'ascensió de la dialèctica o filosofia per a aconseguir la idea de Bé.

En segon lloc, en la part del text on es diu “És aquesta, doncs, la meva... de veritat i d'intel·ligència” Plató ens parla de la Idea del Bé, la qual constitueix el cim del Món Intel·ligible, la idea suprema que possibilita la intel·lecció de les demés. La noció de “cim” porta associada cert grau de dificultat (“amb prou feines pot ser percebuda”), d’esforç persistent, a l'hora de conèixer aquesta idea. Ara bé, tal com diu Plató, quan arribam a contemplar aquesta idea reconeixem que el Bé és la causa final de tot "el recte i de tot el bell", i la conseqüència directa d’aquest reconeixement és l’acceptació de que el Bé és la font del veritable coneixement o intel·ligència.

En tercer lloc, i ja per concloure, en el que resta de text Plató no perd l’oportunitat d’insistir en un dels temes obsessius de la seva utopia política i que té a veure amb la teoria socràtica de l’intel·lectualisme moral: només obra bé, aquell que coneix el bé. Així doncs, afirma que només aquell que ha vist el Bé pot conduir-se amb rectitud en la “vida privada” (nivell ètic) i “pública” (nivell polític). Aquí hi ha una clara al·lusió a la teoria del filòsof-rei:  només el filòsof, el savi, aquell que ha contemplat les “autèntiques idees”, només aquest està en disposició de poder governar. No en va defensa l’aristocràcia (aristos = els millors) com la millor de les formes de govern possibles.

A tall de conclusió, podem assegurar que l’andamiatge argumentatiu de Plató posa de manifest que només podem allunyar-nos de la ignorància amb l’esforç de l’educació, i només les persones que han assolit el coneixement veritable sabran conduir-se adequadament i estan “obligades” a posar aquest saber al servei dels demés, fent clara al·lusió a la teoria del filòsof-rei. Tal volta és una lliçó que ens porta a avaluar la idoneïtat i la solvència dels nostres polítics?

Temes de la filosofia de l'autor que apareixen en el text i que ens han servit de referent per a comentar-ne les idees rellevants.

1.    La teoria del coneixement:

1.1. Divisió de la realitat i del coneixement (Món Sensible-Món Intel·ligible, doxa-episteme).

1.2. El Bé com a veritable intel·ligència (Nous).

2.    Ètica i Política:

2.1. El Bé com a causa final del món i idea transcendent (separada).

2.2. Teoria del Filòsof-Rei.