Còmic del pensament de Descartes

Clica la imatge per seguir l'enllaç

Comentari de text resolt [Descartes] PBAU

Filosofia de paret

1. Comentau el text següent, incloent en el comentari aquests elements: a) Context històric, social, cultural i filosòfic. (1 punt) b) Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts) c) Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts) d) El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)

[«Després, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap mena de cos, i que no hi havia cap món, ni cap lloc on jo fos, però que no podia fingir, per això mateix, que no era res; // i que, ben al contrari, del fet mateix que pensava dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia molt evidentment i certament que jo era; /// mentre que si hagués tan sols deixat de pensar, encara que la resta del que havia imaginat hagués estat vertader, no tenia cap raó per creure que jos fos: d’això vaig saber que jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar, i que, per a ser, no té necessitat de cap lloc, ni depèn de cap cosa material.] /// [De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual soc el que soc, és completament distinta del cos i, fins i tot, és més fàcil de conèixer que ell, i que encara que ell no fos, ella no deixaria de ser allò que és.»]

René Descartes, Discurs del mètode, 4a part

COMENTARI DE TEXT. PREGUNTES 1b), 1c) i 1d)

1a. Context històric, social, cultural i filosòfic. (1 punt)

El context el teniu als apunts o en aquest mateix blog. Recordar que hauria de tenir una extensió que no anés més enllà de les 10-12 línies: a l'examen de selectivitat l'extensió de l'examen ve limitat per un DIN-A3 (quatre cares de foli).

1b. Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts)

El tema del text és la deducció metafísica de l’existència del JO i la conseqüència antropològica del dualisme.

La tesi que manté l’autor respecte del JO és que aquest no és res més que pensament, de la qual cosa es segueix, segons Descartes, que el JO no necessita el cos per existir.

1c. Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts) 

Aquest fragment pertany al “Discurs del mètode” (1637), probablement l’obra més coneguda de Descartes i que posa les bases del racionalisme modern. Al text que passam a comentar s’hi exposen, fonamentalment, dues idees definitòries del racionalisme: la centralitat del JO i el dualisme cos-ment.

La idea principal del text “Després, examinant amb… cap cosa material” és que el JO és pensament, cogito, un ésser l'essència del qual no és altra cosa que pensar. Per demostrar que això és així Descartes dona, bàsicament, dos arguments que presentarem com a subidees:

Com a primera subidea, "veient que podia ... que jo era" argumenta que podem fingir que no tenim cos (línia 2) però que no podem fingir que no pensam (si fingim això estam, per tant, pensant, donat que fingir és una forma de pensar, igual que dubtar, afirmar, negar...). Igualment, podem fingir que no hi ha món i que no ocupam cap lloc a l’espai (línia 2-3), però no podem fingir que no som res (perquè el no-res no pot ni tan sols fingir!)

De l’existència necessària del jo no se’n pot dubtar. Descartes ho repeteix a les línies 4 i 5: si dubtam de tot, se’n segueix que jo som, “evidentment i certament”, segons remarca Descartes. El pensament és la prova irrefutable (evident, indubtable -primera regla del mètode) de la pròpia existència i el tret que caracteritza, primordialment, a la persona.

Com a segona subidea, "mentre que si... cap cosa material", i per aportar un argument més en favor de la seva tesi, Descartes argumenta que si deixam de pensar, no tenim cap motiu per creure que som: “si hagués tan sols deixat de pensar...no tenia cap raó per creure que jo fos”, és a dir, que l’únic que ens assegura que som, existim, és el fet de pensar, si no hi ha pensament no hi ha res que ens indiqui que som, existim. Aquesta argumentació dona peu a una de les descobertes més potents de la filosofia: el jo com a consciència de si mateix. Prendre consciència de si és intuïtivament simultani a prendre consciència de la nostra existència com éssers pensants.

A conseqüència de tot això, i aquesta seria la segona idea principal “De manera que…allò que és”, Descartes en dedueix consideracions de caràcter antropològic, argumentant que com que el jo només és pensament –i ara ja s’atreveix a donar-li el nom d’ànima–, aquesta ànima “és completament distinta del cos” (línia 9), el cos és un altre tipus de cosa, un altre tipus d'entitat, val a dir, de substància. Com sabem per altres textos que hem comentat, Descartes definia en llatí al jo o ànima com a res cogitans (cosa o substància que pensa), i als cossos (entre d’altres el cos humà) com a res extensa (allò que es caracteritza principalment per ocupar un espai, un lloc: tenir extensió). I el jo és “més fàcil de conèixer” que el cos (línia 10), perquè la nostra raó pensa i el jo és pur pensament, i del cos, que coneixem pels sentits, podem dubtar que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que prové dels nostres sentits, com fa palès en el seu dubte metòdic.

Resumits comptes i a tall de conclusió, Descartes ha intentat posar de manifest, per una part, que el jo és únicament pensament, perquè la nostra essència definitòria és, indiscutiblement, pensar; i, per altra, que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquest subjecte pensant, és secundari, irrellevant, ja que l’ànima “no deixaria de ser allò que és” si no existís el cos. En definitiva, i per acabar, Descartes inicia l'era del subjectivisme i, per tant, ja no es podrà sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa. Gran part de la filosofia de Hume polemitzarà entorn d'aquesta qüestió. Tot el que acabam d'esmentar, em porta a plantejar-me la següent pregunta: El jo cartesià el podem identificar amb el que actualment entenem com a “consciència”?

1d. El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)

Referent al text que acabam de comentar podríem dissertar, entre moltes altres qüestions, entorn de la vigència o no de la separació entre cos i ànima. És un tema prou debatut al llarg de la història i que, pel que nosaltres hem vist, debuta amb els pitagòrics, continua amb Plató i Aristòtil, i arriba fins a Descartes a través de la filosofia medieval.

A hores d'ara, sembla que no tindríem problemes per posar-nos d’acord en allò que significa el terme “cos” (el que és físic, corpori, extens, que ocupa un lloc); no així, pel que fa a allò que entenem per “ànima”. Tot depenent del context, l’ànima la podem identificar amb la consciència, amb la seu de les nostres afeccions (mentalisme), amb la font de vida (animisme), amb aquella part de la persona que és immortal (Plató, cristianisme), i un llarg etc. que no ve ara al cas exposar ni en detall, ni en extensió.

Avui, quan pensam en l’ànima barrejam diversos dels sentits que històricament se li han atorgat. Cal afegir que, en certs àmbits, es reconeix que les persones tenim un vessant espiritual i l’ànima estaria al rerefons d’aquest mode d'entendre'l.

El dualisme cartesià, potser, té sentit teòricament, tot i que, genera problemes importants per explicar-lo. Modernament, Antonio Damasio, entre d'altres, ho posà de manifest al seu llibre “L’error de Descartes”.

Per altra part, sembla prou constatable que existeix un sacralitzat dualisme popular en la nostra societat, tal volta imbuït per les arrels cristianes de la cultura europea. Potser, és el clar reflex de la nostra incapacitat per assumir que el fet de tenir consciència és només una conseqüència de les nostres característiques fisiològiques, equiparable a la nostra capacitat de veure-hi perquè disposam d'ulls. Des de la religió es planteja el transcendentalisme de l’ésser humà, en tant que sosté que en aquesta vida hi estam de pas, i vindria a donar sentit a aquest enfocament. En qualsevol cas, parlar del sentit transcendent a la vida, pertany a l’àmbit de la teologia, i, per tant, estaríem abandonant l’àmbit de la filosofia.  

Sigui com sigui, el tema sembla no estar resolt i segueix plantejant inacabables discussions entre els entesos: neuròlegs, psiquiatres, psicòlegs, filòsofs, biòlegs... La qüestió central és esbrinar: què és la ment, esperit o matèria? Quin lligam hi ha entre la ment i el cos?

Rúbrica Vídeo Filosofia Stop Motion DESCARTES

By Agustí Puigserver Miralles

Versió imprimible en PDF

El moviment l'inicia l'enteniment: Stop Motion o com fer dansar la filosofia

Gravant les primeres escenes de l'Stop Motion

En els temps que corren la creativitat és la més preuada de les companyes de viatge, ens permet anticipar el demà i construir-lo a la nostra mesura. Fa uns anys, Ken Robinson va explicitar que les escoles, massa sovint, l'esgarraven en tot allò que atenyia al pensament creatiu. Des de llavors, les coses no semblarien haver canviat massa, si no fos per la palpable evidència de la creixent posada en escena de sòlides experiències que persegueixen, amb més o manco fortuna, estimular el pensament divergent i anar més enllà dels pressupòsits academicistes i canònics.

Les dificultats tècniques es resolen amb grans dosis de paciència i humor.

En aquest sentit, i amb l'esperit de canviar els patrons del que fer diari com a professors de filosofia, volem anar més enllà de treballar els texts filosòfics de manera analítica i ens hem proposat, com departament, cercar noves formes de gaudir de la filosofia mitjançant nous llenguatges que ens permetin transcendir la linealitat dels models expressius clàssics i, a més, ens possibilitin formes de treball participatives i que col·loquin a l'alumnat en el centre dels processos aprenentatge.

A més de filosofia, treballam la compenetració, el gust estètic, l'exploració d'eines TAC...

Tal com ja hem apuntat en altres articles, hem introduït diferents eines per apropar la filosofia, no tan sols a l'alumnat, sinó també a les famílies. Volem que els temes que tractam transcendeixin les parets de les aules i es converteixin en tema de debat als passadissos, als patis, de camí a casa, el temps del sopar... Hem fet intervenir les famílies com part activa de les classes participant en entrevistes, compartint idees per generar nous projectes i sent els primers crítics dels productes finals que en deriven. 

L'entusiasme i la creativitat que es genera supera totes les expectatives

Actualment, estam immersos en l'exploració de llenguatges plàstics que donin imatges al pensament i ens ajudin a treballar destreses cognitives d'ordre superior com puguin ser el pensament crític i el creatiu. Estam emprant diferents eines que catapulten exponencialment aquests processos mentals: el Visual Thinking, les presentacions animades, l'Stop Motion... 

Cada seqüència serveix, també, per establir llaços de coneixença entre l'alumnat

En aquests moments estam preparant diferents vídeos per explicar el pensament de René Descartes emprant la tècnica de l'Stop Motion, que consisteix en captar imatges, seleccionar-les i fer la seva posterior seqüenciació, tot construint una història a mig camí entre el vídeo i la fotografia.

La redacció del guió és la part fonamental i més complexe del projecte

La participació es col·laborativa i entusiasta, i els resultats són més sorprenents del que ens imaginàvem. Cada equip de 3 alumnes es fa càrrec d’una seqüència de dos-tres minuts, i plegats han de pactar els materials necessaris per a representar-la (escenari i personatges). Finalment s’hauran de posar d’acord per a fer el muntatge, posar veu als personatges, triar la música, definir els rètols...

Rúbrica dels qüestionaments

Rúbrica Visual Thinking DUBTE By APM

Descarrega l'arxiu en format PDF

Comparació Racionalisme - Empirisme