Imatge generada amb DALL.E 3
Demostració de l’existència de Déu
“Vaig voler, després, cercar altres veritats; i, havent-me proposat
l’objecte dels geòmetres, [...] vaig recórrer algunes de les seves demostracions
més simples. I, havent advertit que aquesta gran certesa que tothom els
atribueix no es basa sinó en el fet de concebre-les amb evidència, segons la
regla formulada abans, vaig advertir també que no hi havia en elles
absolutament res que m’assegurés l’existència del seu objecte. Ja que, per
exemple, prou veia que, si suposem un triangle, cal que els seus tres angles
siguin iguals a dos rectes; però no veia res per això que m’assegurés que hi ha
al món cap triangle. Mentre que, tornant a examinar la idea que tenia d’un ésser perfecte,
trobava que l’existència hi és compresa de la mateixa manera que en la idea
d’un triangle hi és comprès que els seus tres angles són iguals a dos rectes, o
en la d’una esfera que totes les seves parts són igualment distants del centre,
i fins i tot de manera encara més evident; i que, per consegüent, és almenys
tan cert que Déu, que és aquest ésser perfecte, és o existeix, com ho pugui ser
cap demostració de geometria.”
Descartes, Discurs del mètode, IV
1.Comentau
el text incloent en el comentari aquests elements:
a) a) Context històric, social i
cultural. (1 punt)
Durant el Renaixement tardà, en un moment de
revolucions polítiques i naixement de teories socials, com els inicis del pensament
econòmic modern i les teories del contracte social de Hobbes, René Descartes
(1596-1650) emergeix en un escenari vibrant. Aquesta era veu un canvi profund
en l'enteniment humà, amb figures com Galileo i Copèrnic desafiant les bases de
la ciència aristotèlica i geocèntrica, marcant l'albada de la ciència moderna.
Culturalment, aquest període es caracteritza pel qüestionament de la tradició i
l'autoritat, posant les bases per a una exploració més profunda de la
naturalesa humana i l'univers. En aquest context, Descartes proposa un nou
enfocament racionalista a través del "Discurs del mètode", advocant
pel dubte metòdic i la recerca de la certesa racional com a fonaments per al
coneixement, posant la pedra angular del pensament que conduiria a l'Il·lustració.
b)
Identificació del tema concret i
de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts)
Tema: el tema
abraça tant la Metafísica com l'Epistemologia
Tesi: Utilitzant
els principis de claredat i distinció, Descartes estableix una analogia entre
les certeses matemàtiques i l'existència de Déu, argumentant que la realitat
d'un ésser perfecte (Déu) és tan certa com qualsevol veritat geomètrica.
c) Explicació ordenada, clara i
precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre
aquestes. (2 punts)
Aquest text conté dues grans
idees que pas a analitzar detingudament:
Descartes inicia el seu
argument explorant la certesa dins de les ciències matemàtiques, específicament
en la geometria. Observa que, tot i la gran certesa que s'atribueix a les
demostracions geomètriques, aquesta es basa únicament en la claredat amb què es
conceben les idees, no en l'existència real dels seus objectes. Aquest punt de
partida marca la distinció entre la certesa conceptual i l'existència física. [Vaig
voler, després, ... al món cap triangle.]
Si
aprofundim més, en aquesta primera part del text podem trobar algunes subidees:
- La frase inicial “Vaig voler, després, ... l’objecte
dels geòmetres" indica el desig de Descartes de transcendir els límits de
la geometria, una ciència considerada en aquella època com un dels cims del
coneixement humà per la seva certesa i claredat. La seva recerca no es limita
al que és ja conegut o ben establert, sinó que cerca una comprensió més
profunda i ampla de la veritat.
- Després Descartes reflexiona sobre la
naturalesa de la certesa en les demostracions geomètriques, identificant que
aquesta certesa deriva de la claredat i evidència amb què es poden concebre les
idees geomètriques. Això ressona amb el seu criteri de veritat, quan sosté que
les idees clares i distintes són les úniques que poden ser considerades certes.
"...aquesta gran certesa que tothom els atribueix no es basa sinó en el
fet de concebre-les amb evidència..."
- Com darrera idea secundària d'aquesta primera
part del text, Descartes fa una distinció crucial entre la certesa de les
propietats d'una figura geomètrica i l'existència real d'aquesta figura en el
món ["...no hi havia en elles absolutament res que m'assegurés
l'existència del seu objecte."] Aquesta observació el porta a qüestionar
la correspondència directa entre les veritats matemàtiques i la realitat
física, un punt fonamental en el seu dubte metòdic. Utilitzant l'exemple del
triangle, Descartes il·lustra com una propietat pot ser indiscutiblement certa
dins del marc conceptual de la geometria, sense que això impliqui l'existència
física d'aquest objecte geomètric en la realitat. Aquesta reflexió subratlla la
seva preocupació per establir un tipus de certesa que sigui aplicable no només
al món de les idees sinó també al món físic.
La segona part del text
proposat és una transició cap a la metafísica: Després de qüestionar
l'existència dels objectes matemàtics, Descartes fa una transició cap a la
consideració de l'existència de Déu. Compara la certesa de les propietats
geomètriques amb la idea d'un ésser perfecte, argumentant que, si la perfecció
inclou l'existència, llavors Déu, com a ésser perfecte, necessàriament
existeix.
Com he fet abans, ara
aprofundiré en l’anàlisi d’aquesta segona i fonamental part del text posant de
relleu algunes subidees relacionades amb la seva argumentació sobre
l'existència de Déu i la comparació amb les certeses matemàtiques:
- Comença dient: "Mentre que, tornant a
examinar la idea que tenia d’un ésser perfecte...". Aquí, Descartes inicia
un gir cap a la metafísica, reconsiderant la noció d'un ésser perfecte. Aquesta
transició marca un moment crucial en el seu argument, on passa de la reflexió
sobre la certesa matemàtica a la consideració de qüestions existencials i
metafísiques profundes. La idea d'un ésser perfecte serveix com a eix per a la
seva reflexió sobre l'existència de Déu.
- Tot seguit Descartes argumenta que
l'existència és inherent a la idea d'un ésser perfecte, de la mateixa manera
que certes propietats són inherents a figures geomètriques com el triangle o
l'esfera. "...trobava que l’existència hi és compresa de la mateixa manera
que en la idea d’un triangle..." Així, per a Descartes, la perfecció implica l'existència;
és a dir, per a Déu, ser perfecte inclou necessàriament existir.
- En aquest punt, Descartes utilitza analogies
matemàtiques per il·lustrar com l'existència de Déu pot ser vista com una
veritat tan indubtable com les propietats d'un triangle o d'una esfera. Aquesta
comparació no només reforça el seu argument sobre l'existència de Déu sinó que
també demostra la seva confiança en la raó i l'argumentació lògica com a
mitjans per arribar a la veritat. ["...de la mateixa manera que ... distants
del centre..."]
- El remat final el posa Descartes quan conclou
que l'existència de Déu és una veritat tan certa com qualsevol demostració de
geometria. Aquesta subidea culmina el seu argument, establint una connexió
directa entre la claredat i distinció de les idees matemàtiques i la certesa de
l'existència divina, basant-se en la perfecció com a criteri definitiu. ["...i
que, per consegüent, ... cap demostració de geometria."]
A tall de conclusió, podem
afirmar que Descartes ens presenta un argument ontològic refinat, on la lògica i la
raó juguen un paper central en la comprensió de la naturalesa divina. El seu ús
d'analogies matemàtiques serveix no només per reforçar el seu punt sobre la
certesa de l'existència de Déu sinó també per destacar la universalitat i
l'aplicabilitat del mètode racional com a via cap a la veritat.
d) El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els
coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs.
Descartes, amb el seu
argument ontològic, no només cerca una base sòlida per a la certesa del
coneixement sinó que també intenta establir l'existència de Déu com a part
inherent d'aquest coneixement cert.
[Importància i Originalitat
de l'Argument de Descartes]
El mètode de Descartes,
fonamentat en la raó pura i l'ús de principis clars i distints, és
revolucionari per la seva època. La seva insistència en qüestionar tot el
coneixement acceptat i reconstruir-lo a partir de bases indubtables és un punt
d'inflexió que marca el pas del pensament medieval al modern. L'argument
ontològic de Descartes és significatiu perquè intenta demostrar l'existència de
Déu utilitzant la mateixa claredat i distinció que aplica a les matemàtiques,
mostrant una confiança profunda en la raó humana.
[Crítiques i Perspectives
Alternatives]
David Hume, amb el seu
enfocament empíric, qüestionaria la validesa de l'argument ontològic de
Descartes, argumentant que tot el nostre coneixement deriva de l'experiència
sensorial. Hume podria criticar que l'existència de Déu, com a concepte
purament racional i no empíric, no pot ser demostrada de manera conclusiva. Per
la seva banda, Kant critica directament l'argument ontològic, afirmant que
l'existència no és un predicat o propietat que pot ser atribuïda a un concepte.
Per a Kant, Descartes comet un error categòric en suposar que l'existència pot
ser una propietat com la perfecció, i així, l'argument de Descartes falla en
demostrar l'existència de Déu. Nietzsche, amb la seva crítica radical a la
metafísica i al cristianisme, veuria l'argument de Descartes com un intent de
justificar racionalment creences fonamentades en la moralitat cristiana.
Nietzsche podria argumentar que Descartes intenta imposar una estructura
racional sobre creences que són fonamentalment irracionals o basades en la fe.
[Vigència del Tema en
l'Actualitat]
Aquest argument encara és
rellevant en el debat contemporani sobre la relació entre ciència, filosofia i
religió. La seva metodologia racionalista i la recerca de certeses absolutes
continuen influenciant discussions sobre els límits del coneixement humà i la
possible existència de realitats transcendents.
[Conclusió i Reflexió Final]
La proposta de Descartes
destaca per la seva audàcia i originalitat, intentant pontificar entre la raó i
la fe. Tanmateix, les crítiques posteriors exposen limitacions en el seu
argument, especialment en la presumpció que l'existència pot ser inferida com
una propietat o predicat. Això obre el camp a una reflexió més àmplia sobre si
els fonaments del coneixement i de la realitat es poden establir exclusivament
a través de la raó, o si certes veritats, especialment aquelles relacionades
amb la metafísica o la teologia, requereixen una acceptació que va més enllà de
la pura lògica.
Descartes
cerca una justificació racional per a l'existència de Déu, però fins a quin
punt la fe en l'existència de Déu necessita o es beneficia de la justificació
racional? Pot la fe transcendir les demandes de la raó, o tota creença ha de
tenir una base racional?
Rúbrica per a l'autoavaluació. [Aquí pots obtenir-ne una còpia en PDF]
By Agustí Puigserver Miralles amb iDoceo 9
