“Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: jo penso, doncs jo sóc era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi
de la filosofia que cercava”.
René
DESCARTES, Discurs del mètode, 4a part
1.A) Context
Polític: René
Descartes va viure durant el segle XVII, un període marcat per la monarquia
absoluta a Europa, amb figures destacades com Lluís XIII i Lluís XIV de França.
La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) també va influir profundament en la
societat europea, generant tensions polítiques i religioses.
Socioeconòmic: El segle
XVII és un període de creixement econòmic i expansió comercial, especialment
als països baixos i Anglaterra. Descartes va viure gran part de la seva vida
als Països Baixos, on va trobar una societat relativament més tolerant i amb
una economia dinàmica gràcies al comerç marítim.
Cultural-Científic: L'era de
Descartes és la de la revolució científica, amb figures com Galileo Galilei i
Johannes Kepler revolucionant la comprensió del cosmos. Aquesta època es
caracteritza per un creixent interès en la raó i l'observació empírica,
desafiant les concepcions tradicionals i escolàstiques.
Filosòfic: Descartes
és un dels pilars del racionalisme modern. La seva obra busca establir un
fonament segur per al coneixement, desafiant l'escepticisme de figures com
Michel de Montaigne. La seva influència s'estén a filòsofs posteriors com
Spinoza i Leibniz, que desenvolupen el racionalisme de manera més aprofundida.
1.B) Tema: El tema del text és
l'epistemologia, centrat en la recerca d'un fonament segur per al coneixement
humà.
1.B) Tesi: La tesi del text de Descartes
és que el dubte metòdic condueix a la certesa del cogito ("penso, doncs
existeixo") com a primer principi fonamental de la filosofia.
En aquest text trobam una primera gran idea que aniria des del principi fins al primer punt i seguit: el dubte metòdic que es concreta en tres aspectes:
a) Dubte dels sentits: Cita: ["puix que els sentits [...] ens ho fan imaginar"]
Anàlisi: Descartes argumenta que els sentits poden ser enganyosos, i per tant, no són una base fiable per al coneixement. Aquesta idea és fonamental en la seva metodologia del dubte, ja que qüestiona qualsevol cosa que no sigui absolutament certa. Això es connecta amb la seva crítica a les certeses aparentment evidents, iniciant el procés de dubte metòdic.
b) Dubte de la raó: Cita: ["hi ha homes que [...]com qualsevol altre"]
Anàlisi: Descartes també qüestiona la fiabilitat de la raó humana, ja que les persones poden cometre errors en els seus raonaments, fins i tot en matemàtiques. Això justifica el dubte sobre totes les raons que havia considerat demostratives. Aquest dubte sobre la raó complementa el dubte dels sentits, ampliant l'escepticisme a totes les fonts de coneixement humanes.
C) Dubte dels somnis: Cita: ["tots els pensaments que [...] il·lusions dels meus somnis"]
Anàlisi: Descartes argumenta que no hi ha una manera clara de distingir entre els somnis i la realitat quan estem desperts, qüestionant així la realitat de totes les experiències sensibles. Aquest dubte culmina el procés de qüestionament de Descartes, deixant només el dubte en si mateix com a segur.
La segona gran idea del text és la certesa del cogito: Cita: ["mentre volia pensar així [...] de la filosofia que cercava"]
Anàlisi: Descartes troba una veritat indubtable en el fet que està pensant, arribant a la conclusió "jo penso, doncs jo sóc" com a certesa clara i evident i punt de partida fonamental per a tota la seva filosofia. És un principi tan segur que qui vulgui posar-lo en dubte no fa altra cosa que afirmar-lo. Aquesta conclusió proporciona un fonament segur després de tot el procés de dubte, marcant el primer principi indubtable del seu sistema filosòfic.
1.D) Valoració de la Tesi
René Descartes, en el seu "Discurs del
mètode", planteja una tesi important per a la filosofia moderna:
l'ús del dubte metòdic com a camí per arribar a una veritat indubtable. Aquesta
tesi és profundament original i significativa, ja que introdueix una nova
manera de pensar que posa en qüestió totes les certeses anteriors per establir
un nou fonament segur del coneixement. La frase "jo penso, doncs jo
sóc" es converteix en el punt de partida per a la filosofia racionalista,
proporcionant una base ferma enmig de l'escepticisme generalitzat de l'època.
La vigència d'aquesta tesi en la filosofia
contemporània és evident. La metodologia del dubte continua sent rellevant en
molts camps del pensament, des de la ciència fins a l'ètica, on la necessitat
de revisar constantment les nostres creences i coneixements per evitar errors
és fonamental. Descartes ens recorda la importància de la reflexió crítica i de
no acceptar res sense una anàlisi profunda i rigorosa.
No obstant això, aquesta tesi també ha estat objecte
de crítiques. Per exemple, David Hume argumenta que el "jo"
que Descartes pren com a punt de partida no és una entitat clara i definida,
sinó més aviat una col·lecció de percepcions canviants. Això posa en dubte la
solidesa del "cogito" com a fonament del coneixement. Friedrich
Nietzsche, per la seva banda, critica la confiança excessiva en la raó i el pensament
abstracte, defensant que els instints i les emocions també són components
essencials de l'existència humana.
Tot i aquestes crítiques, la tesi de Descartes segueix
sent un punt de referència crucial per a la filosofia. La seva insistència
en la claredat i la distinció com a criteris de veritat ha influït profundament
en el desenvolupament de la ciència moderna i la filosofia analítica. La seva
proposta ens convida a reflexionar sobre la naturalesa del coneixement i la
importància de la introspecció i l'anàlisi crítica.
A tall de conclusió, la tesi del
"cogito" de Descartes representa una fita en la història del
pensament, marcant el naixement de la filosofia moderna. Tot i les crítiques i
les perspectives alternatives, la seva idea segueix sent una font d'inspiració
per a la reflexió filosòfica contemporània. Aquest llegat ens convida a
preguntar-nos: fins a quin punt podem confiar en la raó com a fonament del
nostre coneixement? I, quines altres fonts de certesa podríem considerar per
construir una visió més completa de la realitat?
Rúbrica per a l'autoavaluació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada