Plató: Comentari de text resolt PBAU UIB 2024 (juny)

By Agustí Puigserver (Leonardo.ai)

«Considera, en conseqüència -vaig proposar-li-, que els guareixen de la seva demència i que me'ls deslliguen de les cadenes. Si tals coses passaven naturalment, tal com poden ser, sempre que un fos deslligat i de cop i volta me'l fessin redreçar i girar-se d'esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres... Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament perquè s'havia girat cap a ell, principalment si li anava mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen ara?»

Plató, República, llibre VII, 515 c-d

a) Context històric, social i cultural.

Per començar amb l'anàlisi d'aquest text de Plató, necessitem entendre el context en què va ser escrit. Parlarem de Plató i de la seva obra "La República".

Context Polític

Plató va viure durant el període de la guerra del Peloponès, una època de gran inestabilitat política a Atenes. Aquesta guerra va enfrontar Atenes contra Esparta, i va tenir conseqüències devastadores per a la democràcia atenesa. Plató, influenciat per la figura del seu mestre Sòcrates, va ser crític amb el sistema democràtic atenès, que considerava injust i desorganitzat.

Context Socioeconòmic

La societat atenesa del segle IV aC estava dividida en diverses classes socials, amb una clara distinció entre els ciutadans lliures, els metecs (estrangers residents) i els esclaus. L'economia estava basada principalment en l'agricultura, el comerç i la guerra. Aquestes divisions i tensions econòmiques influïen la visió de Plató sobre la justícia i la política.

Context Cultural-Científic

En el camp cultural, Atenes era el centre de la filosofia, les arts i les ciències. Els sofistes, que eren contemporanis de Plató, defensaven el relativisme i el subjectivisme, cosa que Plató va criticar enèrgicament. La ciència en aquella època començava a desenvolupar-se, amb figures com Hipòcrates en medicina i Demòcrit en filosofia natural.

Context Filosòfic

Filosòficament, Plató és conegut per les seves teories sobre les Idees o Formes, que plantegen l'existència d'un món perfecte i immutable, en contraposició al món sensible i canviant. Aquest fragment pertany a l'al·legoria de la caverna, una de les seves metàfores més famoses que apareix a "La República". En aquesta obra, Plató discuteix la natura de la justícia, la virtut i el govern ideal.

b) Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda en el text.

El tema del text és una combinació d'epistemologia i ontologia, centrant-se el procés de coneixement (epistemologia) i sobre la natura del que és real en contrast amb les aparences (ontologia).

La tesi és que el procés d'adquirir coneixement veritable implica un canvi radical en la percepció, que inicialment és desconcertant però finalment porta a una comprensió més profunda de la realitat.

c) Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes en el text i de la relació entre aquestes. 

Plató, a l'al·legoria de la caverna, il·lustra el difícil procés d'adquirir coneixement veritable i superar les il·lusions. En aquest fragment exposa tres idees:

1. Alliberament de les cadenes: ["Considera, en conseqüència [...] deslliguen de les cadenes"] Plató compara l'estat d'ignorància dels humans amb estar encadenats en una caverna. Aquest alliberament marca l'inici del camí cap al coneixement autèntic, on s'han de trencar les il·lusions per veure la realitat tal com és. Les cadenes representen les limitacions del coneixement sensible i les il·lusions que impedeixen veure la realitat veritable. Aquesta metàfora es relaciona amb la distinció platònica entre el món sensible (les ombres) i el món intel·ligible (les Idees), reflectint la teoria de les Idees, on el món sensible és una còpia imperfecta de la realitat ideal.
2. Dificultat del procés de coneixement: ["Si tals coses passaven  [...] veia les ombres"] L'adaptació a la llum representa el procés de coneixement que és dolorós i desorientador al principi. Els ulls que pampalluguegen simbolitzen la dificultat d'assimilar la veritat després d'una vida en l'engany. Aquesta desorientació inicial destaca la resistència natural al canvi de percepció. Això reflecteix la creença de Plató que el coneixement veritable no es pot aconseguir sense passar per un procés de transformació i desafiament personal, i que és un procés dolorós que requereix temps i esforç per superar les percepcions errònies.
3. Preferència per les il·lusions: ["Què et creus que  [...] que li ensenyen ara?"]La resistència del presoner a acceptar la nova realitat simbolitza la tendència humana a preferir les creences conegudes, fins i tot si són falses. Això ressalta la dificultat de canviar les percepcions i acceptar la veritat. Aquesta preferència per les ombres  il·lustra la dificultat d'abandonar les creences arrelades i acceptar noves idees. Plató subratlla que el camí cap al coneixement veritable és ple d'obstacles i que molts prefereixen la comoditat de les aparences a la duresa de la veritat, destacant la resistència al canvi i la preferència per les percepcions conegudes.

Aquestes idees formen un procés seqüencial i lògic, on cadascuna depèn de l'anterior per a la seva comprensió completa, il·lustrant la complexitat i la dificultat de transitar de la ignorància al coneixement veritable segons la filosofia de Plató.

d) El comentari també ha d'incloure una valoració crítica, utilitzant els coneixements de la matèria que s'han adquirit al llarg del curs.

Plató, a través de al·legoria de la caverna, ens ofereix una metàfora poderosa sobre el procés de coneixement i la naturalesa de la realitat. La tesi presentada destaca la importància d'alliberar-se de les il·lusions per accedir a un coneixement veritable, un tema que continua sent rellevant i profundament significatiu en la filosofia contemporània.

Aquesta al·legoria no només il·lustra la dificultat de superar les percepcions enganyoses, sinó que també ressalta la resistència humana al canvi, una reflexió que encara avui té validesa en el nostre context social i epistemològic. La idea que el coneixement veritable és dolorós i difícil d'assolir ens recorda la importància del pensament crític i l'autoavaluació constant.

Comparant les idees de Plató amb altres filòsofs, podem veure com Aristòtil, el deixeble de Plató, va desenvolupar una perspectiva diferent centrada en l'experiència sensible com a font de coneixement, en lloc de la contemplació de les Idees. Aquest contrast ens permet apreciar la diversitat de perspectives en la recerca del coneixement. A més, filòsofs moderns com Immanuel Kant van criticar i expandir les idees de Plató. Kant va proposar que, encara que mai puguem conèixer la "cosa en si" (noumen), podem comprendre les aparences (fenòmens) a través de les nostres estructures mentals, combinant elements de l'empirisme i el racionalisme.

La vigència de l'al·legoria de la caverna es reflecteix també en les discussions contemporànies sobre la influència dels mitjans de comunicació i la manipulació de la informació. Vivim en un món on les "ombres" de la realitat sovint són presentades com a veritats absolutes, i la recerca del coneixement veritable és més important que mai.

En conclusió, l'al·legoria de la caverna de Plató ens desafia a qüestionar les nostres creences i a cercar la veritat més enllà de les aparences. Aquest procés, encara que dolorós i desorientador, és essencial per assolir una comprensió més profunda de la realitat. Per acabar, ens podríem demanar: Quines són les "cadenes" modernes que ens impedeixen veure la realitat tal com és? Com podem fomentar una actitud filosòfica crítica en la societat actual per superar les "ombres" de la informació manipulada?

DESCARTES: Comentari de text resolt PBAU UIB 2024 (juny)

By Agustí Puigserver (Leonardo.ai)

«Així, tota la filosofia és com un arbre, les arrels del qual són la metafísica, el tronc és la física, i les branques que surten d'aquest tronc són totes les altres ciències, que es redueixen a tres principals: la medicina, la mecànica i la moral més elevada i perfecta, que, pressuposant un coneixement complet de les altres ciències, constitueix el darrer grau de saviesa.»

R. Descartes. Principis de Filosofia

a) Context històric, social i cultural. 

Context Polític

René Descartes va viure durant el segle XVII, un període marcat per tensions polítiques significatives a Europa, incloent la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Aquest conflicte va afectar gran part del continent i va tenir un impacte profund en la vida intel·lectual i cultural. Figures polítiques com Richelieu a França i Gustau II Adolf de Suècia van influir en les dinàmiques del poder, afectant la seguretat i l'estabilitat de la regió. En aquest context, Descartes va buscar una filosofia que proporcionés certesa i estabilitat en un món ple d'incerteses i conflictes.

Context Socioeconòmic

Durant l'època de Descartes, Europa experimentava canvis econòmics importants amb l'auge del comerç i l'inici de la Revolució Científica. Aquest període també va veure una expansió de les universitats i de la impremta, permetent una difusió més àmplia de les idees. Personatges com els comerciants i banquers holandesos van ser clau en aquest desenvolupament econòmic, creant un entorn on la recerca del coneixement era cada vegada més valorada. Els avenços tecnològics i la creixent burgesia van crear una societat més dinàmica i oberta al canvi.

Context Cultural-Científic

El segle XVII és conegut com el segle de la Revolució Científica, amb figures com Galileo Galilei, Johannes Kepler i Isaac Newton. Aquests científics van revolucionar la comprensió del món natural, establint les bases de la ciència moderna. En aquest entorn, Descartes va contribuir de manera significativa amb el seu enfocament racionalista, destacant la importància del dubte metòdic i la raó com a fonaments del coneixement. La seva obra va influir profundament en el desenvolupament de la ciència moderna i la filosofia.

Context Filosòfic

Descartes és considerat el pare de la filosofia moderna. Va trencar amb la tradició escolàstica medieval, introduint un mètode filosòfic basat en el dubte sistemàtic. El seu famós "Cogito, ergo sum" ("Penso, doncs existeixo") és una expressió del seu intent de trobar un fonament indubtable per al coneixement. A més de la seva pròpia obra, Descartes va ser influenciat per filòsofs anteriors com Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino, i va influir profundament pensadors posteriors com Baruch Spinoza, Gottfried Wilhelm Leibniz i Immanuel Kant. El seu enfocament racionalista va establir les bases per a futurs desenvolupaments en la filosofia, especialment en metafísica i epistemologia.

b) Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda en el text.

El tema del text és la metafísica com a base del coneixement.

La tesi del text és que la metafísica és la base fonamental de tota la filosofia i les ciències, amb la moral com la branca més elevada.

c) Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes en el text i de la relació entre aquestes. 

En aquest text, Descartes presenta la seva visió de la filosofia com un arbre, on la metafísica, la física i les ciències aplicades s'interrelacionen per conduir a la saviesa completa.

Metafísica com a arrels de la filosofia: ["tota la filosofia  [...]  grau de saviesa"] Descartes compara la filosofia a un arbre on la metafísica constitueix les arrels. Això implica que la metafísica és el fonament del coneixement, sobre el qual es construeixen totes les altres ciències. En la filosofia de Descartes, la metafísica tracta qüestions fonamentals com l'existència de Déu i la naturalesa de la realitat, proporcionant una base segura per a tot el saber humà.

Física com a tronc de la filosofia: ["el tronc és la física"] Descartes situa la física com el tronc de l'arbre de la filosofia. La física estudia els fenòmens naturals basant-se en els principis metafísics. Aquesta visió reflecteix el seu enfocament mecanicista, on la comprensió de l'univers es construeix sobre els fonaments de la metafísica. La física és vista com l'estructura central del coneixement científic.

Les branques principals: medicina, mecànica i moral: ["les branques que surten [...]  més elevada i perfecta"] Les branques de l'arbre representen les aplicacions pràctiques del coneixement: la medicina, la mecànica i la moral. La medicina i la mecànica són ciències aplicades que depenen del coneixement físic, mentre que la moral és vista com la ciència més elevada, basada en un coneixement complet de totes les altres. Descartes subratlla la interconnexió entre totes les disciplines, amb la moral com a culminació de la saviesa. Així, la moral es presenta com la branca més elevada, conduint a la saviesa completa.

d) El comentari també ha d'incloure una valoració crítica, utilitzant els coneixements de la matèria que s'han adquirit al llarg del curs.

La tesi de Descartes és fonamental per a la comprensió de la seva filosofia. En presentar la metafísica com les arrels de la filosofia, Descartes subratlla la seva importància com a base del coneixement. La física, com el tronc, és essencial per a l'estructura del saber, mentre que les ciències aplicades com la medicina, la mecànica i la moral formen les branques que permeten la pràctica del coneixement. Aquesta visió jeràrquica és coherent amb el racionalisme cartesià, que cerca fonaments segurs i clars per a tot el saber.

En el context contemporani, la tesi de Descartes encara té valor, especialment en la seva insistència en la necessitat d'una base metafísica per a la ciència. Tot i així, la independència creixent de les ciències empíriques de la metafísica ha portat a un replantejament d'aquest esquema. Per exemple, la teoria de la relativitat d'Albert Einstein i la mecànica quàntica han desafiat les concepcions tradicionals del temps i l'espai, sense dependre directament de la metafísica tradicional.

Filòsofs com Ludwig Wittgenstein han criticat la dependència excessiva de la metafísica en la filosofia, advocant per una anàlisi del llenguatge més centrada en les pràctiques humanes concretes. Aquesta crítica és significativa en el context contemporani, ja que moltes disciplines científiques s'han desenvolupat amb un enfocament més empíric i menys metafísic.

D'altra banda, la visió de Descartes sobre la moral com la culminació de la saviesa segueix sent influent. La seva idea que la moral necessita un coneixement complet de totes les ciències anticipa discussions modernes sobre l'ètica aplicada i la bioètica. Filòsofs com John Rawls i Amartya Sen han explorat com una comprensió profunda de les ciències socials i naturals pot informar la teoria moral, mantenint viu l'esperit de la tesi cartesiana. Així, la moral, com a branca més elevada del coneixement, continua sent un tema rellevant en la filosofia contemporània.Per acabar, ens podríem demanar: com podríem integrar les idees de Descartes sobre la moral en els debats ètics contemporanis?

COMENTARI DE TEXT DESCARTES RESOLT PBAU UIB (2)

 

Imatge generada amb DALL.E 3

“Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: jo penso, doncs jo sóc era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava”.

René DESCARTES, Discurs del mètode, 4a part

1.A) Context

Polític: René Descartes va viure durant el segle XVII, un període marcat per la monarquia absoluta a Europa, amb figures destacades com Lluís XIII i Lluís XIV de França. La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) també va influir profundament en la societat europea, generant tensions polítiques i religioses.

Socioeconòmic: El segle XVII és un període de creixement econòmic i expansió comercial, especialment als països baixos i Anglaterra. Descartes va viure gran part de la seva vida als Països Baixos, on va trobar una societat relativament més tolerant i amb una economia dinàmica gràcies al comerç marítim.

Cultural-Científic: L'era de Descartes és la de la revolució científica, amb figures com Galileo Galilei i Johannes Kepler revolucionant la comprensió del cosmos. Aquesta època es caracteritza per un creixent interès en la raó i l'observació empírica, desafiant les concepcions tradicionals i escolàstiques.

Filosòfic: Descartes és un dels pilars del racionalisme modern. La seva obra busca establir un fonament segur per al coneixement, desafiant l'escepticisme de figures com Michel de Montaigne. La seva influència s'estén a filòsofs posteriors com Spinoza i Leibniz, que desenvolupen el racionalisme de manera més aprofundida.

1.B) Tema: El tema del text és l'epistemologia, centrat en la recerca d'un fonament segur per al coneixement humà.

1.B) Tesi: La tesi del text de Descartes és que el dubte metòdic condueix a la certesa del cogito ("penso, doncs existeixo") com a primer principi fonamental de la filosofia.

1.C) Anàlisi de les Idees Principals

En aquest text trobam una primera gran idea que aniria des del principi fins al primer punt i seguit: el dubte metòdic que es concreta en tres aspectes:

a) Dubte dels sentits: Cita: ["puix que els sentits [...] ens ho fan imaginar"]

Anàlisi: Descartes argumenta que els sentits poden ser enganyosos, i per tant, no són una base fiable per al coneixement. Aquesta idea és fonamental en la seva metodologia del dubte, ja que qüestiona qualsevol cosa que no sigui absolutament certa. Això es connecta amb la seva crítica a les certeses aparentment evidents, iniciant el procés de dubte metòdic.

b) Dubte de la raó: Cita: ["hi ha homes que [...]com qualsevol altre"]

Anàlisi: Descartes també qüestiona la fiabilitat de la raó humana, ja que les persones poden cometre errors en els seus raonaments, fins i tot en matemàtiques. Això justifica el dubte sobre totes les raons que havia considerat demostratives. Aquest dubte sobre la raó complementa el dubte dels sentits, ampliant l'escepticisme a totes les fonts de coneixement humanes.

C) Dubte dels somnis: Cita: ["tots els pensaments que [...] il·lusions dels meus somnis"]

Anàlisi: Descartes argumenta que no hi ha una manera clara de distingir entre els somnis i la realitat quan estem desperts, qüestionant així la realitat de totes les experiències sensibles. Aquest dubte culmina el procés de qüestionament de Descartes, deixant només el dubte en si mateix com a segur.

La segona gran idea del text és la certesa del cogito: Cita: ["mentre volia pensar així [...] de la filosofia que cercava"]

Anàlisi: Descartes troba una veritat indubtable en el fet que està pensant, arribant a la conclusió "jo penso, doncs jo sóc" com a certesa clara i evident i punt de partida fonamental per a tota la seva filosofia. És un principi tan segur que qui vulgui posar-lo en dubte no fa altra cosa que afirmar-lo. Aquesta conclusió proporciona un fonament segur després de tot el procés de dubte, marcant el primer principi indubtable del seu sistema filosòfic.

1.D) Valoració de la Tesi

René Descartes, en el seu "Discurs del mètode", planteja una tesi important per a la filosofia moderna: l'ús del dubte metòdic com a camí per arribar a una veritat indubtable. Aquesta tesi és profundament original i significativa, ja que introdueix una nova manera de pensar que posa en qüestió totes les certeses anteriors per establir un nou fonament segur del coneixement. La frase "jo penso, doncs jo sóc" es converteix en el punt de partida per a la filosofia racionalista, proporcionant una base ferma enmig de l'escepticisme generalitzat de l'època.

La vigència d'aquesta tesi en la filosofia contemporània és evident. La metodologia del dubte continua sent rellevant en molts camps del pensament, des de la ciència fins a l'ètica, on la necessitat de revisar constantment les nostres creences i coneixements per evitar errors és fonamental. Descartes ens recorda la importància de la reflexió crítica i de no acceptar res sense una anàlisi profunda i rigorosa.

No obstant això, aquesta tesi també ha estat objecte de crítiques. Per exemple, David Hume argumenta que el "jo" que Descartes pren com a punt de partida no és una entitat clara i definida, sinó més aviat una col·lecció de percepcions canviants. Això posa en dubte la solidesa del "cogito" com a fonament del coneixement. Friedrich Nietzsche, per la seva banda, critica la confiança excessiva en la raó i el pensament abstracte, defensant que els instints i les emocions també són components essencials de l'existència humana.

Tot i aquestes crítiques, la tesi de Descartes segueix sent un punt de referència crucial per a la filosofia. La seva insistència en la claredat i la distinció com a criteris de veritat ha influït profundament en el desenvolupament de la ciència moderna i la filosofia analítica. La seva proposta ens convida a reflexionar sobre la naturalesa del coneixement i la importància de la introspecció i l'anàlisi crítica.

A tall de conclusió, la tesi del "cogito" de Descartes representa una fita en la història del pensament, marcant el naixement de la filosofia moderna. Tot i les crítiques i les perspectives alternatives, la seva idea segueix sent una font d'inspiració per a la reflexió filosòfica contemporània. Aquest llegat ens convida a preguntar-nos: fins a quin punt podem confiar en la raó com a fonament del nostre coneixement? I, quines altres fonts de certesa podríem considerar per construir una visió més completa de la realitat?

Rúbrica per a l'autoavaluació

Pots baixar-te la rúbrica en format PDF aquí

COMENTARI DE TEXT RESOLT HUME PBAU UIB (2)

Imatge creada amb Leonardo

 «El nostre autor pensa “que no es podria haver fet cap descobriment més afortunat per a decidir totes les controvèrsies relatives a les idees que el següent: que les idees sempre van precedides d’impressions, i que tota idea primer apareix en una impressió amb què es correspon. Aquestes darreres percepcions són tan clares i evidents que no admeten controvèrsia, si bé moltes de les nostres idees són tan fosques que és quasi impossible —fins i tot per a la ment que les forma— de dir-ne  exactament la naturalesa i la composició”. D’acord amb això, quan una idea és ambigua, el nostre autor apel·la sempre a la impressió, que ha de tornar-la clara i precisa. I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa (com passa massa sovint), pregunta sempre: “de quina impressió deriva aquesta idea?”. I en cas de no poder-la remetre a cap impressió, conclou que el terme està totalment mancat de significat.»

(HUME. Resum del Tractat de la naturalesa humana)

1A) Context [El trobaràs fet en aquest comentari de text]

1B) Tema: El tema del text és l'epistemologia, centrat en la relació entre idees i impressions com a fonament del coneixement.

1B) Tesi: La tesi del text de Hume és que les idees deriven sempre de les impressions, i que la claredat d'una idea depèn de la seva correspondència amb una impressió.

1C) Anàlisi de les Idees Principals

Relació entre idees i impressions: Cita: ["les idees sempre [...] amb què es correspon"]

Anàlisi: Hume afirma que les idees són derivades de les impressions sensibles, establint una connexió directa i necessària entre les percepcions i els conceptes. Això vol dir que qualsevol idea que tinguem ha de provenir d'una experiència sensible prèvia. Aquesta idea és fonamental en l'empirisme de Hume, establint que el coneixement és indissociable de l'experiència.

Claredat de les impressions: Cita: ["Aquestes darreres percepcions [...] la naturalesa i la composició"]

Anàlisi: Hume sosté que les impressions són més clares i evidents que les idees, les quals sovint poden ser confuses. Això implica que les impressions són una font més fiable de coneixement en comparació amb les idees abstractes. Aquesta distinció entre la claredat de les impressions i la foscor de les idees reforça la necessitat de tornar a les impressions per aclarir i validar les idees.

Mètode per aclarir idees ambigües: Cita: ["quan una idea és [...] deriva aquesta idea?"]

Anàlisi: Hume proposa un mètode per verificar la validesa de les idees preguntant per la seva impressió d'origen. Si una idea no es pot traçar a una impressió específica, es considera sense significat. Aquest mètode és una aplicació pràctica del principi empirista, utilitzant la traçabilitat a les impressions com a criteri de validació de les idees.

Crítica a termes filosòfics sense significat: Cita: ["en cas de no poder-la remetre [...] totalment mancat de significat"]

Anàlisi: Hume critica l'ús de termes filosòfics que no tenen una base en impressions sensibles, sostenint que molts conceptes metafísics són buits de contingut real si no es poden relacionar amb experiències. Aquesta crítica està alineada amb la seva postura escèptica cap a la metafísica, promovent un enfocament més rigorós i basat en l'experiència per a la filosofia.

1D) Valoració de la Tesi

David Hume, en el seu "Tractat de la naturalesa humana", defensa una tesi crucial per a l'empirisme: les idees deriven sempre de les impressions, i la claredat d'una idea depèn de la seva correspondència amb una impressió sensible. Aquesta tesi és notable per la seva originalitat i profunditat, ja que estableix una base empírica per a tot coneixement humà, contrastant amb les teories racionalistes que prevalien anteriorment.

La vigència d'aquesta tesi en la filosofia contemporània és considerable. En molts camps del coneixement, especialment en les ciències cognitives i la psicologia, la importància de l'experiència sensorial com a font de coneixement segueix sent reconeguda. L'èmfasi de Hume en la verificació empírica també anticipa el desenvolupament del positivisme lògic, que es basa en la verificabilitat com a criteri de significat.

Tanmateix, aquesta tesi ha estat objecte de crítiques importants. Immanuel Kant, per exemple, va argumentar que, tot i que les impressions són necessàries, no són suficients per explicar el coneixement. Segons Kant, hi ha estructures a priori en la ment humana que organitzen les impressions en experiències coherents. Això introdueix la idea que la raó i l'experiència han de treballar conjuntament per produir coneixement.

A més, les idees de Hume també han estat qüestionades per filòsofs com Friedrich Nietzsche, qui va criticar la idea que tot el coneixement es pot reduir a impressions sensorials. Nietzsche sosté que els instints i les forces irracionals també juguen un paper crucial en la formació del coneixement i la comprensió humana.

Tot i aquestes crítiques, la tesi de Hume continua sent un punt de referència essencial per a la filosofia moderna. La seva insistència en la importància de les impressions com a fonament del coneixement ha influït profundament en la filosofia de la ciència i en el desenvolupament de metodologies empíriques rigoroses.

A tall de conclusió, la tesi de Hume sobre la derivació de les idees de les impressions representa una contribució significativa a la teoria del coneixement. Malgrat les crítiques i les perspectives alternatives, aquesta idea segueix sent rellevant i inspiradora per a la reflexió filosòfica contemporània. Ens convida a plantejar-nos: fins a quin punt les nostres idees estan realment arrelades en les impressions sensorials? I com podem assegurar-nos que els nostres conceptes filosòfics tinguin una base empírica sòlida?