FILOSOFIA: comentari de text ARISTÒTIL resolt ( PBAU UIB )

Sapere Aude By APM

Aquest és el text que avui hem treballat a classe. Aquí teniu alguns suggeriments per desenvolupar la qüestió 1.C.

En vermell teniu el text d'Aristòtil, i en cursiva l'anàlisi.

"Tornem ara a la nostra primera afirmació i, ja que tot coneixement i tota decisió del nostre esperit té necessàriament en compte un bé d’una classe determinada, expliquem quin és el bé que segons el nostre parer és objecte de la política, i per tant el bé suprem que podem perseguir en tots els actes de la nostra vida.

L'ètica aristotèlica és teleològica [“el bé suprem que podem perseguir”], es tracta d'una ètica de fins. Ja des del començament d'Ètica a Nicòmac compara Aristòtil l'ésser humà amb un arquer apuntant al blanc. De la mateixa manera que l'objectiu d'aquest és donar en el blanc, el fi de l'home no pot ser altre que el de ser feliç [“el bé suprem”]. La felicitat és l'únic fi autàrquic; és a dir, que es basta a si mateix. Qualsevol altre fi no pot sinó ser instrumental: sempre cal preguntar el per què dels doblers o del plaer, per exemple.

La paraula que el designa és acceptada per tot el món. Tant el poble com les persones il·lustrades anomenen aquest bé suprem felicitat, i segons aquest comú parer viure bé, actuar bé és sinònim de ser feliç.

L’ètica aristotèlica és una profunda investigació sobre la felicitat humana, en tan que entén que aquesta és “acceptada per tot el món” com el “bé suprem”, com aquell bé últim (autàrquic) que il·lumina tol el quefer de les persones, tan a nivell individual (“tots els actes de la nostra vida”) com polític (“objecte de la política”) o social. Aconseguir una vida bona té a veure ineludiblement amb “ser feliç”.

Però en el que ja es divideixen les opinions és quant a la naturalesa i l’essència de la felicitat, i en aquest punt el poble està molt lluny del que opinen els savis.

Segons el filòsof estagirita, si bé és cert que tots estan d'acord que la felicitat és el fi últim de l'ésser humà, no és menys cert que no tots pensen que el contingut de la felicitat sigui el mateix (“ja es divideixen les opinions”). Aquí Aristòtil sentencia que l’opinió que en pugui tenir el poble difereix diametralment del punt de vista de les persones il·lustrades, com ara els filòsofs (“el poble està molt lluny del que opinen els savis”).

Uns la col·loquen en les coses visibles i que ressalten als ulls, com el plaer, la riquesa, els honors; mentre que altres la col·loquen en una altra part.

Per una part, hi hauria aquelles persones que es mouen en l’àmbit sensitiu i emocional, permanentment lligades a béns fugaços, i que identifiquen la felicitat amb “el plaer, la riquesa o els honors”. En l’altra part, Aristòtil hi col·loca els que creuen que aquests béns contribueixen a un altre fi (“altres la col·loquen en una altra part”), i per tant no són en si autàrquics. Els plaers i les riqueses són accidentals en la nostra vida: tan aviat apareixen com desapareixen. La felicitat per a Aristòtil no pot ser una sensació o un gaudi passatger, sinó, més aviat, una forma de vida. que serà necessàriament estable i duradora.

Afegiu a això que l’opinió d’un mateix individu varia moltes de vegades sobre aquest punt; malalt creu que la felicitat és la salut; pobre, que és la riquesa; o bé quan un té consciència de la seva ignorància, es limita a admirar els que parlen de la felicitat en termes pomposos, i dibuixen d’ella una imatge superior a la que aquell s’havia fet."

Aristòtil, conscient dels vaivens de la vida, aterra a nivell individual i argumenta que les opinions solen capgirar sovint, tot depenent de les circumstàncies que ens envolten (“l’opinió d’un mateix individu varia moltes de vegades”). Així, quan tenim alguna mancança de forma temporal, tendim a argumentar que la felicitat consisteix en la satisfacció d'una carència personal: així, la felicitat seria la salut per al malalt, la riquesa per al pobre, la cultura per al ignorant... (“malalt creu que la felicitat és ... s’havia fet”).

En definitiva, Aristòtil creu que hi ha consens en que la felicitat és el bé que tothom persegueix com fi últim; malgrat tot, el dissentiment entre el vulgo i els savis, en quan a què és la felicitat, és manifest. Fins i tot, a nivell individual, ens veiem apressats per la immediatesa i ens resulta fàcil canviar de parer en quan a allò que és el que ens procura la felicitat.

ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac.