Elfte These Projekt

No serveix per a ser lliure, 

qui a ser esclau s'acostuma.

. o O o .

Das ist dein Projekt,

lass uns anfangen!

Projekt UND?

Context organitzatiu:

Destinataris: 2n batxillerat.

Agrupament: treball individual.

Durada: 11 sessions.

Metodologia: projecte personal de servei a la comunitat.

Autoavaluació i coavaluació: rúbrica per a cada activitat.

Inici: 13 de març 2023.

Finalització: 21 d'abril 2023.

Accés al projecte 

PROJECTE "SAPERE AUDE" - IMMANUEL KANT

 

Ramon Llull precursor del sudoku (?)

Per matar l'aranya, estam desenvolupant un algorisme per a generar sudokus. Però això no és res de l'altre món, la peculiaritat és que aquest algorisme està inspirat en la combinatòria lul·liana!!!  

Ramon Llull Art Brevis edició Pere Daguí 1485

De tots és sabut que qualsevol recerca que es preï sobre la història del càlcul computacional presenta a Ramon Llull (1232-1316) com el seu precursor. El potencial de la combinatòria lul·liana fou posat de relleu pel filòsof i matemàtic Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) a qui li devem, entre moltíssimes altres coses, el sistema numèric binari, fonament del sistema lògic computacional. Doncs bé, resulta que el tractament de la informació amb notació binària ( 1/0 = Vertader/Fals) té el seu origen, mira per on, en l'art de trobar veritat del nostre Ramon Llull.

L'ART lul·lià respon al darrer dels tres objectius que es plantejà Llull en el moment de la seva conversió: "escriure el millor llibre del món contra els errors dels infidels". L'Ars Magna (1271) és aquest millor llibre!!! Amb el pas del temps, i fent front a les severes crítiques que va rebre des de diferents cercles intel·lectuals del moment, l'ART va tenir diferents reformulacions al llarg de gairebé 37 anys: l'Art demostrativa (1275-81), l'Ars inventiva veritatis (1289), la Taula general (1293), la Logica nova (1303), fins que aconsegueix donar-li la forma definitiva amb l'Ars generalis ultima. Aquesta darrera redacció de l'Art fou començada per LIull a Lió, en 1305, i acabada a Pisa, en 1308. A tall d'introducció, Llull escrigué encara aquest mateix any el compendi anomenat Ars brevis (Colomer 1979).

Obra de Subirachs dedicada a Ramon Llull 

que formà part de l'exposició 

"Thinking Machines. Ramon Llull and the ars combinatoria"

 Lausana (Suïssa)

És en l'Ars inventiva veritatis (1289) on Llull presenta la primera simplificació de l'Art, passant de les 16 figures de l'etapa quaternària a les 4 que definirien el seu model ternari. La cosa no acaba aquí, i no serà fins a la redacció de l'Ars magna generalis ultima (1305-08) i l'Art Breu (Pisa 1308), on va establir les quatre figures definitives que nosaltres hem pres com a referència.  

Les figures lul·lianes són una gran novetat en el pensament filosòfic medieval perquè van més enllà de la lògica sil·logística deductiva-expositiva aristotèlica i proposen un model amb caràcter inventiu [avantsala dels propòsits la nova ciència de Francis Bacon [1561-1626)]. S'ha dit d'aquestes figures (Bonner 2012) que són precursores del raonament diagramàtic o, també, de la teoria de grafs, formulada per Leonhard Euler (1707-1783) quan publicà Els set ponts de Königsberg (1736). Disposar d'aquestes eines en l'actualitat ens fa admirar més encara, si això fos possible, l'enginy del mestre il·luminat.

Aquestes quatre figures lul·lianes són les que ens han servit d'inspiració per a dissenyar l'algorisme "lul·lià" per a generar sudokus. 

Amb aquest projecte NO ens volem afegir a la llarga llista d'atribucions precursores que se li han atorgat a Llull al llarg de la història. Simplement volem deixar palès el nostre interès per Llull i el repte d'enginyar-nos-la per a construir una "màquina" generadora de sudokus a partir del que les quatre figures de l'etapa ternària de l'ART ens inspiren. Val a dir que aquesta "mecànica de trobar sudokus" l'hem dissenyada amb la potentíssima aplicació Microsoft® Excel® 365.

Seguidament passarem a explicar el nostre projecte començant per exposar què signifiquen cadascuna les quatre figures en el context de l’etapa ternària de l’ART i en quin sentit ens han inspirat la “mecànica de trobar sudokus”.

• La primera (Figura A) és un cercle dividit en nou cambres, en cadascuna de les quals hi apareix una lletra (BCDEFGHIK) Aquestes representen les nou dignitats o axiomes (en el sentit de punt de partença): B: bonesa, C: grandesa, D: eternitat/duració, E: poder/potestat, F: saviesa/instint, G: voluntat/apetit, H: virtut, I: veritat, K: glòria. Aquestes dignitats eren el punt de confluència en el "credo" de les tres religions: cristiana, jueva i sarraïna. Llull tenia clar que per superar allò que separa les tres religions, calia partir d'allò que les uneix, val a dir, dels atributs que casdascuna de les religions accepta com a propis de la divinitat (Déu - Jehovà - Al·là)
• Les esmentades nou lletres (tot fugint del sentit lul·lià originari) són, en substitució dels 9 números tradicionals del sudoku, la base de la nostra notació del sudoku lul·lià que, fent broma, a partir del seu significat i de la transcripció del japonès, ara s'hauria de dir  MOJI DOKU (LLETRA única), en consonància amb el nom originari SU DOKU (XIFRA única). 
• Aquestes nou lletres de la Figura A (BCDEFGHIK) segueixen la correlació de les nou primeres lletres de l'alfabet, deixant la lletra "A" per a designar la divinitat, i omitint la lletra "J" que no existia en l'alfabet llatí.

Ramon Llull Figura A

• La segona (Figura T) és la que ateny als principis relatius. S'anomenen relatius perquè estableixen els modes de relació que hi ha entre els principis absoluts, i d'aquesta manera permeten, per exemple, afirmar o negar llur diferència, concordança o contrarietat, relacionar-los a títol de principi, mitjà o fi i comparar-los entre ells en la línia de la majoritat, la igualtat o la minoritat (Colomer 1978 p.121) 
• Està formada per tres triangles de colors diferents representats, respectivament, per les lletres BCD, EFG i HIK, que remeten a tres grups de principis: B: diferència C: concordança D: contrarietat (Triangle verd);  E: començament  F: mitjà  G: fi (Triangle vermell); i H: majoritat  I: igualtat K: minoritat (Triangle groc). 
• Aquesta figura representa un aspecte molt interessant en la mecànica combinatòria lul·liana i a nosaltres ens ha inspirat dues coses: 
• La manera de generar les nou submatrius [3x3]
• El bucle que controla l'estricta unicitat de les lletres en cada fila i columna de la matriu genèrica [9x9] i en cadascuna de les 9 submatrius [3x3].

A tall d'exemple, el primer dels tres blocs horitzontals del sudoku quedaria configurat seguint el patró triangular següent (verd, vermell i groc):

B   C   D     E   F   G     H   I   K

E   F   G     H   I   K     B   C   D

H   I   K     B   C   D     E   F   G

Ramon Llull Figura T

• La tercera figura és auxiliar de la primera i de la segona. Les lletres fan referència al subjecte i al predicat de judicis factibles. L'estructura lògica consisteix a cercar el mitjà que pot unir-los. 
• Aquesta figura, que ve a ser una matriu d’adjacència, ens ha inspirat el desplegament de les permutacions de les 9 lletres i la seva disposició inicial en el taulell del sudoku. Per a portar-ho a terme hem utilitzat les capacitats avançades d'Excel per a calcular totes les combinacions possibles de la primera fila del sudoku. Concretament, hem generat les 362.880 permutacions dels números de l'1 al 9 mitjançant una macro programada en VBA. Aquesta macro funciona a través d'un procés recursiu que intercanvia elements de la llista de números. En cada pas, la macro fixa un número i genera totes les possibles permutacions dels números restants, repetint el procés fins que s'han explorat totes les configuracions possibles. Aquest mètode assegura que cada fila generada conté una disposició única, sense repeticions, la qual cosa és essencial per al plantejament del sudoku.

Càlcul de les 362.880 permutacions utilitzant EXCEL

• Hem arribat a la conclusió que en la primera fila de cada sudoku possible hi trobarem una de les 362.880 permutacions de les nou lletres que utilitzam, tot seguint la notació lul·liana, [BCDEFGHIK] i des d'aquesta fila arrenca tot l'acurat desplegament de les 8 files restants, mitjançant un sistema de distribució seqüencial de les lletres que és capaç de generar "infinits" sudokus: la xifra és tan exagerada que fa peresa calcular-la, però sobrepassa amb escreix números de 12 xifres, fent difícil imaginar la immensitat del conjunt de possibilitats. Es pot consultar un estudi curiós i exhaustiu a Mathematics of Sudoku .

Ramon Llull Tertia Figura

• La quarta figura consta de tres cercles concèntrics mòbils. Cadascun té nou caselles, amb les nou lletres esmentades. Les rodes es poden girar i cada moviment genera una combinació de lletres diferents (252). La combinatòria lul·liana pretenia ser en exhaustiu mecanisme de plantejar totes les preguntes possibles a partir dels termes de l'alfabet de l'ART i de calcular-ne la veritat (1) o falsetat (0) de les respostes factibles, fins al punt d'assegurar-se que cap d'elles quedés sense resposta. 
• Està clar que en Llull la finalitat d'aquest ART tenia un caire missional: ara intentar convèncer als sarraïns no dependrà de la perícia del predicador per argumentar i contra-argumentar amb els seus interlocutors, sinó de l'habilitat de calcular les possibles preguntes i, també, les respostes pertinents demostrades deductivament. Aquest aspecte aporta un avenç significatiu en l'àmbit filosòfic medieval en tan que albira la superació de les inacabables discussions per autoritats (magister dixit).
• Aquesta Quarta Figura, no podia ser cap altra, és la clau de tots els pressupòsits inicials del nostre algorisme, perquè estableix les permutacions possibles de la primera fila del sudoku (9!), punt de partida de la nostra "mecànica de trobar sudokus". 

Ramon Llull Quarta Figura

Per a generar els sudokus teníem clar que ho havíem de fer de la forma més "mecànica" possible. Així, tal com hem explicat en la Tercera Figura, escollim qualsevol de les 362.880 permutacions factibles per a la primera fila de la graella del sudoku i després, de forma "mecànica", s'emplenen les altres caselles seguint diversos patrons de seqüenciació per tal de respectar les regles de joc del sudoku.

Model de combinatòria directa utilitzant l'estructura triangular sense variacions de la Figura T

Abans, quan parlàvem de la Figura T, ja hem esmentat en què consistia aquesta mecànica: fer rodar seqüencialment els tres triangles, tal com es pot veure en la imatge anterior. Aquesta seqüència és una de les moltes que utilitzam i que ens asseguren una estructuració correcta del sudoku, respectant totes i cadascuna de les seves regles.

VERD   VERMELL    GROC

VERMELL    GROC   VERD

GROC   VERD   VERMELL

A partir d'aquí, i per rompre les seqüències correlatives massa evidents, jugam amb la permutació de les columnes, les files, els blocs horitzontals i verticals... Alhora, cadascuna de les matrius resultants de les permutacions és transposada. I tot això ho fem utilitzant el potencial que ofereixen de les macros d'EXCEL!!!

En aquest punt hom podria argumentar que ens botam molt lleugerament tots els condicionaments lul·lians que hem tingut presents fins ara. Aquesta asseveració no és del tot certa perquè les línies rectes de 1'interior del cercle de la Figura A, volen significar que els termes representats per les respectives lletres es permuten entre ells. Per exemple, B = K i K = B, o sigui, la bonesa es gloriosa i la glòria bona (Colomer 123). Per la qual cosa la nostra incontrolada llicència permutacional per fugir de l'evidència seqüencial de la solució d'alguns sudokus queda més que inspiracionalment justificada.

Per a arrodonir la cosa, hem elaborat unes "plantilles de sortida"  per a generar la vista del sudoku final, és a dir, el que s'ha de resoldre. La plantilla segueix un patró, tot depenent del grau de dificultat del sudoku, que dibuixa dues creus més o manco definides: 

• una creu grega en remembrança de les cinc aparicions de Jesús crucificat que va tenir Llull i que desencadenaren la seva "conversió". [Vita coetanea (obra autobiogràfica de 1311 on Llull descriu els esdeveniments que motivaren el tomb que donà a la seva vida, més o manco, al voltant dels 32 anys)]
• una creu de Sant Andreu en al·lusió a la seva mort com a màrtir.

Sudoku lul·lià. Grau de dificultat: MESTRE (25 caselles inicials) by APM

El grau de dificultat l'hem establert utilitzant la nomenclatura de la Jerarquia de l'Ordre del Temple, fent referència a l'hospitalitat que li oferiren els Templers quan el 1301(?) Llull va patir un enverinament (possiblement dels seus mateixos servents) i anà a Limassol (Xipre) a recuperar-se. En aquesta ciutat, situada en el sud de l'illa, l'Ordre hi tenia afamats metges. A las acaballes de l'any, o a principis de 1302 Llull va trobar-se amb Jacques de Molay (1240-1314) qui fou l'últim Gran Mestre del Temple, i pel qual sentia una declarada simpatia.

En aquesta ocasió, tot partint del nombre de caselles emplenades d'inici i, sense que hi hagi per a tal finalitat cap criteri fixat, hem establert 5 graus de dificultat:

• Gran Mestre: 20-24  [GM]
• Mestre:           25-30  [ME]
• Senescal:        31-35  [SE]
• Mariscal:       36-40  [MA]
• Draper:          41-45  [DR]

Pel que hem contrastat fins ara, els graus de dificultat poden tenir els llindars bastant permeables, és a dir, el que és dificultat Gran Mestre, segur que és Gran Mestre; però, el que és dificultat Mestre pot ser molt fàcilment nivell Gran Mestre. El mateix aplica per als altres nivells de manera correlativa.

La nomenclatura dels sudokus indica el grau de dificultat seguit de la permutació específica de la primera fila. Per exemple, GM-254367 les lletres indiquen el grau de dificultat del sudoku Gran Mestre [GM] (ve determinat per la quantitat de caselles que apareixen emplenades en la plantilla de sortida o caràtula que triem) i la xifra posa de relleu que la primera fila del sudoku és la combinació 254367. Aquest número, al seu torn, és la clau per a consultar, en cas de necessitat, algunes pistes o la solució del sudoku.

POTS JUGAR ONLINE SEGUINT AQUEST ENLLAÇ

T'atreveixes a resoldre'n algun?

Sudoku LLULL GM-254367 by APM

Sudoku LLULL ME-164367 by APM

Sudoku LLULL SE-123456 by APM

Sudoku LLULL MA-34523 by APM

Sudoku LLULL DR-345237 by APM

BIBLIOGRAFIA

• BONNER, Anthony (1989): Obres Selectes de Ramon Llull (Palma de Mallorca: Moll), vol. I, pp. 523-599.
• BONNER, Anthony (2007): The Art and Logic of Ramon Llull. A User's Guide (Leiden: Brill). 
• BONNER, Anthony (2012): L'Art i la Lògica de Ramon Llull. Manual d'ús, traducció d'Helena Lamuela, Barcelona-Palma: Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears, "Col·lecció Blaquerna, 9).
• COLOMER I POUS, Eusebi (1979): De Ramon Llull a la moderna informàtica.  Studia lulliana, ISSN 1132-130X, Vol. 23, Nº. 68-69, págs. 113-135
• CRUZ HERNÁNDEZ, Miguel (1977): El pensamiento de Ramón Llull. Barcelona. Castalia.

El caragol només treu banya quan plou? [Projecte Hume]

Treballam les IIMM i la Taxonomia de Bloom amb els 

Ecosistemes d'aprenentatge

Com estructurar la dissertació filosòfica de la PBAU - UIB

[Pregunta 1.d del Comentari de Text de la PBAU]

L’examen de la PBAU d’Història de la Filosofia està estructurat de la següent manera:

1. Comentari de text: Comentau el text següent, incloent en el comentari aquests elements: 

• a. Context històric, social i cultural. (1 punt) 
• b. Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts) 
• c. Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts)
• d. El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)

2. Pregunta teórica. (2,5 punts)

3. Pregunta comparació. (2,5 punts) 

Com en el comentari de text filosòfic, també en la dissertació (1.d) s'ha d'evitar la temptació de llançar-se a escriure immediatament. Abans s'han de dur a terme diverses tasques, que... [Segueix llegint]

René Descartes: el descobriment de la consciència.

Ja teniu a la vostra disposició el nou projecte de René Descartes: el descobriment de la consciència.

Recordau que també us heu d'imprimir o tenir disponibles els textos que han sortit fins ara als exàmens de la PBAU (els teniu a la secció corresponent). 

En principi no començarem Descartes fins dia 5 de desembre. 

[Anar al projecte]

PREZI René DESCARTES (1596 - 1650)

Marc històric, sociocultural i filosòfic de Descartes.

Geni Maligne by Agustí Puigserver Miralles

El context històric de Descartes (1596-1650) està emmarcat en les transformacions de les monarquies autoritàries en monarquies absolutes que culmina amb Lluís XIV. La divisió religiosa del continent va provocar molts conflictes (Guerra dels Trenta Anys).

La societat europea durant el segle XVII sofreix diversos canvis, com els descobriments geogràfics, l'emigració i el desenvolupament del comerç. Els pagesos sense feina van a la ciutat on es converteixen en treballadors de manufactures. La burgesia progressa. La noblesa segueix exercint la seva influència política.

Quant als trets culturals més significatius cal ressenyar que a l'inici del segle XVII moren Shakespeare i Cervantes, escriuen Lope de Vega, Calderón de la Barca, Góngora i Quevedo. A França el gran dramaturg Molière. Però la gran revolució es produeix en pintura, amb Caravaggio, Rubens, Murillo i Velázquez.

El context filosòfic cartesià és el de la Nova Ciència. Copèrnic la inicia amb la teoria heliocèntrica, que marca la ruptura entre la cosmologia medieval aristotèlica i la moderna juntament amb Kepler, Galileu, el mateix Descartes i Newton. Mentre que en l'edat mitjana la filosofia tenia un paper subordinat a la religió, amb la Modernitat arriba a un estatus de certa independència. En l'Europa Occidental els arguments d'autoritat entren en crisi i ressorgeix l'escepticisme (Montaigne). La desconfiança i prevenció dels escèptics vers les certeses del món van influir en Descartes a l'hora de plantejar el seu dubte metòdic i el seu desig d'obtenir seguretat indubtable en el coneixement.

Còmic del pensament de Descartes

Clica la imatge per seguir l'enllaç

Comentari de text resolt [Descartes] PBAU

Filosofia de paret

1. Comentau el text següent, incloent en el comentari aquests elements: a) Context històric, social, cultural i filosòfic. (1 punt) b) Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts) c) Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts) d) El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)

[«Després, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap mena de cos, i que no hi havia cap món, ni cap lloc on jo fos, però que no podia fingir, per això mateix, que no era res; // i que, ben al contrari, del fet mateix que pensava dubtar de la veritat de les altres coses, se'n seguia molt evidentment i certament que jo era; /// mentre que si hagués tan sols deixat de pensar, encara que la resta del que havia imaginat hagués estat vertader, no tenia cap raó per creure que jos fos: d’això vaig saber que jo era una substància l’essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar, i que, per a ser, no té necessitat de cap lloc, ni depèn de cap cosa material.] /// [De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual soc el que soc, és completament distinta del cos i, fins i tot, és més fàcil de conèixer que ell, i que encara que ell no fos, ella no deixaria de ser allò que és.»]

René Descartes, Discurs del mètode, 4a part

COMENTARI DE TEXT. PREGUNTES 1b), 1c) i 1d)

1a. Context històric, social, cultural i filosòfic. (1 punt)

El context el teniu als apunts o en aquest mateix blog. Recordar que hauria de tenir una extensió que no anés més enllà de les 10-12 línies: a l'examen de selectivitat l'extensió de l'examen ve limitat per un DIN-A3 (quatre cares de foli).

1b. Identificació del tema concret i de la tesi sostinguda al text. (0,5 punts)

El tema del text és la deducció metafísica de l’existència del JO i la conseqüència antropològica del dualisme.

La tesi que manté l’autor respecte del JO és que aquest no és res més que pensament, de la qual cosa es segueix, segons Descartes, que el JO no necessita el cos per existir.

1c. Explicació ordenada, clara i precisa de les idees fonamentals contingudes al text i de la relació entre aquestes. (2 punts) 

Aquest fragment pertany al “Discurs del mètode” (1637), probablement l’obra més coneguda de Descartes i que posa les bases del racionalisme modern. Al text que passam a comentar s’hi exposen, fonamentalment, dues idees definitòries del racionalisme: la centralitat del JO i el dualisme cos-ment.

La idea principal del text “Després, examinant amb… cap cosa material” és que el JO és pensament, cogito, un ésser l'essència del qual no és altra cosa que pensar. Per demostrar que això és així Descartes dona, bàsicament, dos arguments que presentarem com a subidees:

Com a primera subidea, "veient que podia ... que jo era" argumenta que podem fingir que no tenim cos (línia 2) però que no podem fingir que no pensam (si fingim això estam, per tant, pensant, donat que fingir és una forma de pensar, igual que dubtar, afirmar, negar...). Igualment, podem fingir que no hi ha món i que no ocupam cap lloc a l’espai (línia 2-3), però no podem fingir que no som res (perquè el no-res no pot ni tan sols fingir!)

De l’existència necessària del jo no se’n pot dubtar. Descartes ho repeteix a les línies 4 i 5: si dubtam de tot, se’n segueix que jo som, “evidentment i certament”, segons remarca Descartes. El pensament és la prova irrefutable (evident, indubtable -primera regla del mètode) de la pròpia existència i el tret que caracteritza, primordialment, a la persona.

Com a segona subidea, "mentre que si... cap cosa material", i per aportar un argument més en favor de la seva tesi, Descartes argumenta que si deixam de pensar, no tenim cap motiu per creure que som: “si hagués tan sols deixat de pensar...no tenia cap raó per creure que jo fos”, és a dir, que l’únic que ens assegura que som, existim, és el fet de pensar, si no hi ha pensament no hi ha res que ens indiqui que som, existim. Aquesta argumentació dona peu a una de les descobertes més potents de la filosofia: el jo com a consciència de si mateix. Prendre consciència de si és intuïtivament simultani a prendre consciència de la nostra existència com éssers pensants.

A conseqüència de tot això, i aquesta seria la segona idea principal “De manera que…allò que és”, Descartes en dedueix consideracions de caràcter antropològic, argumentant que com que el jo només és pensament –i ara ja s’atreveix a donar-li el nom d’ànima–, aquesta ànima “és completament distinta del cos” (línia 9), el cos és un altre tipus de cosa, un altre tipus d'entitat, val a dir, de substància. Com sabem per altres textos que hem comentat, Descartes definia en llatí al jo o ànima com a res cogitans (cosa o substància que pensa), i als cossos (entre d’altres el cos humà) com a res extensa (allò que es caracteritza principalment per ocupar un espai, un lloc: tenir extensió). I el jo és “més fàcil de conèixer” que el cos (línia 10), perquè la nostra raó pensa i el jo és pur pensament, i del cos, que coneixem pels sentits, podem dubtar que sigui, igual que podem dubtar de tot allò que prové dels nostres sentits, com fa palès en el seu dubte metòdic.

Resumits comptes i a tall de conclusió, Descartes ha intentat posar de manifest, per una part, que el jo és únicament pensament, perquè la nostra essència definitòria és, indiscutiblement, pensar; i, per altra, que el cos és una substància que no forma part constitutiva d’aquest subjecte pensant, és secundari, irrellevant, ja que l’ànima “no deixaria de ser allò que és” si no existís el cos. En definitiva, i per acabar, Descartes inicia l'era del subjectivisme i, per tant, ja no es podrà sostenir la possibilitat d'un coneixement absolutament objectiu de la realitat externa. Gran part de la filosofia de Hume polemitzarà entorn d'aquesta qüestió. Tot el que acabam d'esmentar, em porta a plantejar-me la següent pregunta: El jo cartesià el podem identificar amb el que actualment entenem com a “consciència”?

1d. El comentari també ha d’incloure una valoració crítica, emprant els coneixements de la matèria que s’han adquirit al llarg del curs. (1,5 punts)

Referent al text que acabam de comentar podríem dissertar, entre moltes altres qüestions, entorn de la vigència o no de la separació entre cos i ànima. És un tema prou debatut al llarg de la història i que, pel que nosaltres hem vist, debuta amb els pitagòrics, continua amb Plató i Aristòtil, i arriba fins a Descartes a través de la filosofia medieval.

A hores d'ara, sembla que no tindríem problemes per posar-nos d’acord en allò que significa el terme “cos” (el que és físic, corpori, extens, que ocupa un lloc); no així, pel que fa a allò que entenem per “ànima”. Tot depenent del context, l’ànima la podem identificar amb la consciència, amb la seu de les nostres afeccions (mentalisme), amb la font de vida (animisme), amb aquella part de la persona que és immortal (Plató, cristianisme), i un llarg etc. que no ve ara al cas exposar ni en detall, ni en extensió.

Avui, quan pensam en l’ànima barrejam diversos dels sentits que històricament se li han atorgat. Cal afegir que, en certs àmbits, es reconeix que les persones tenim un vessant espiritual i l’ànima estaria al rerefons d’aquest mode d'entendre'l.

El dualisme cartesià, potser, té sentit teòricament, tot i que, genera problemes importants per explicar-lo. Modernament, Antonio Damasio, entre d'altres, ho posà de manifest al seu llibre “L’error de Descartes”.

Per altra part, sembla prou constatable que existeix un sacralitzat dualisme popular en la nostra societat, tal volta imbuït per les arrels cristianes de la cultura europea. Potser, és el clar reflex de la nostra incapacitat per assumir que el fet de tenir consciència és només una conseqüència de les nostres característiques fisiològiques, equiparable a la nostra capacitat de veure-hi perquè disposam d'ulls. Des de la religió es planteja el transcendentalisme de l’ésser humà, en tant que sosté que en aquesta vida hi estam de pas, i vindria a donar sentit a aquest enfocament. En qualsevol cas, parlar del sentit transcendent a la vida, pertany a l’àmbit de la teologia, i, per tant, estaríem abandonant l’àmbit de la filosofia.  

Sigui com sigui, el tema sembla no estar resolt i segueix plantejant inacabables discussions entre els entesos: neuròlegs, psiquiatres, psicòlegs, filòsofs, biòlegs... La qüestió central és esbrinar: què és la ment, esperit o matèria? Quin lligam hi ha entre la ment i el cos?

Vocabulari Descartes

“Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro”.

René Descartes

Descarrega l'arxiu en format PDF

Comparació de l'ètica platònica amb l'aristotèlica

Podem comparar l'ètica d'Aristòtil amb la de Plató.  Tractarem de centrar-nos en aquesta disciplina, però inclourem també alguna reflexió sobre el caràcter de la filosofia de tots dos. L'esquema de la nostra exposició serà:

Semblances:

• La saviesa com a virtut.
• Connexió ètica-política

Diferències:

• Voluntarisme davant intel·lectualisme moral.
• Empirisme davant del menyspreu dels sentits.
• Inexistència d'un bé separat. (El bé com télos)

En primer lloc, una possible semblança entre Plató i Aristòtil és la consideració de la saviesa com una virtut. Si en el cas aristotèlic serà una de les virtuts dianoètiques més importants, a Plató s'entendrà que la saviesa és una de les maneres d'accedir a les Idees. Escalant pels graus de coneixement que apareixen en el símil de la línia, coneixent en primer lloc les imatges, després els objectes, després els objectes matemàtics i en últim terme les Idees, emprenem també un camí de perfeccionament moral, ja que tot aquell que coneix la Idea de Bé obrarà també d'una manera correcta. Per Aristòtil, com hem dit, la saviesa és una virtut dianoètica o intel·lectual, i no implica necessàriament un perfeccionament moral. El coneixement no garanteix la virtut, segons el filòsof d'Estagira. No obstant això, sí que hem vist que l'amor per la saviesa o la vida teòrica sí que és considerada per Aristòtil com una forma de vida superior, gràcies a la qual ens serà més fàcil aconseguir la felicitat, sobretot si ho comparam amb la vida plaent o la vida activa.

Una altra de les similituds que podem trobar entre Plató i Aristòtil és la connexió entre l'ètica i la política. El governant platònic ha de ser el savi, i la saviesa connecta així ètica i política. A més, la divisió en classes socials recorda a les tres parts de l'ànima, cadascuna de les quals havia d'aspirar a assolir la seva virtut corresponent. En el cas aristotèlic, la relació entre ètica i política és clara. Si l'objectiu de l'ètica és proporcionar un model de felicitat, el fi propi de la política és precisament organitzar la polis de manera que possibiliti i faciliti la felicitat dels seus ciutadans. L'home és un animal social i no pot trobar la felicitat fora de la polis. L'home solitari no és autàrquic ni pot realitzar el fi que li és propi (la felicitat). Només vivint a la ciutat, en contacte amb altres éssers humans, pot aconseguir una vida perfecta i autosuficient. La ciutat (la política, entesa en el sentit que li dóna Aristòtil) possibilita la felicitat de l'individu, que és l'objectiu últim de l’ètica. Una cosa semblant passa en el model que ens presenta Plató en la República: a la ciutat justa que se'ns presenta, tot individu aconseguiria la felicitat ocupant-se d'allò que li és més propi i adequat: els savis seran governants, els que destaquin pel seu valor seran guerrers i aquells que destaquin per la seva temprança seran productors, amb les condicions de vida associades a cadascuna d'aquestes classes.

Pel que fa a les diferències, cal subratllar que Aristòtil rebutja l'intel·lectualisme moral que, per la influència socràtica, apareix en els primers diàlegs platònics. Conèixer el bé no és suficient per fer el bé. A la intel·ligència ha d'unir la voluntat, un dels conceptes claus de la filosofia moral aristotèlica. No tot aquell que coneix el bé, intenta portar-lo a la pràctica. Cal, a més, voler fer el bé. Sense el concurs de la voluntat, no es pot parlar d'un home virtuós. Per això arriba a dir Aristòtil que la prudència pot ser més important que la saviesa: el prudent, sense ser savi, fa el bé, mentre que el savi, per un defecte en la seva voluntat, pot posar la seva saviesa al servei de fins nefasts per l'ésser humà. Quan Sòcrates defensava que ningú fa el mal conscientment, i que el mal té el seu origen en la ignorància, era massa optimista. Per Aristòtil, hi ha qui fa el mal conscientment, sabent que fa el mal: serien les persones vicioses, les que volen fer el mal.

Una altra diferència, que es deixa notar a tot el pensament platònic i aristotèlic, és l'excessiu Idealisme platònic, que és criticat per Aristòtil. Fins i tot en l'ètica, Aristòtil destaca el caràcter pràctic d'aquesta. Si bé les virtuts dianoètiques es poden adquirir per mitjà de la instrucció, les morals necessiten de l'exercici, de la pràctica, de manera que Aristòtil es mostra molt més realista que Plató, per al qual el coneixement de la Idea de Bé era suficient garantia del comportament moral del subjecte. Aquesta diferència entre l’idealisme platònic i el realisme aristotèlic es deixarà notar també en política, on la teoria d'Aristòtil és molt més pragmàtica que la platònica, però també en metafísica i teoria de coneixement, convertint-se en dos nervis centrals que recorren el pensament de tots dos filòsofs. El realista Aristòtil, fill d'un metge, apassionat de la natura i fundador de la biologia, davant l'idealista Plató, de família aristocràtica, influenciat per les doctrines pitagòriques i molt interessat per les matemàtiques.

Una darrera diferència, en certa manera conseqüència de l'anterior, és la concepció del bé. Mentre que per a Plató el bé és una idea, existent en un món separat i absolut, assolible sobretot a través del coneixement, per a Aristòtil el bé és el télos, el fi inherent a tot ésser. El realisme aristotèlic no pot acceptar que el bé d'un ésser tengui una existència exterior a aquest, separat d'aquest ésser, i per això, influenciat pels seus estudis de la naturalesa, defensa que el télos està en cada cosa, que ha d'aspirar precisament a desenvolupar aquest télos d'una manera completa. Per Aristòtil és inconcebible que el bé d'una cosa estigui separat de la mateixa, mentre que Plató argumentaria que el bé no pot ser intern a la cosa mateixa, sinó que el veritable fonament de la realitat (i per tant de cada cosa) està en les Idees.

Comparació entre la política platònica i l'aristotèlica

By APM

La comparació de la concepció política entre aquests dos autors es pot fer a molts de nivells, nosaltres ens centrarem en tres aspectes bàsics i que ens poden ajudar a establir els diferents punts que hauríem de tenir en compte a l'hora de redactar l'oportuna pregunta de la PAU. Aquests punts serien:

a) Exercici del poder polític.

b) Relació entre la política i el coneixement científic.

c) Les formes de govern.

Aristòtil proposa una utopia política, un model de polis ideal seguint l'exemple de Plató, encara que la proposta d'Aristòtil difereix bastant de la del seu mestre i és molt més propera a les concepcions habituals de la societat grega del seu moment. 

a) Exercici del poder polític.

Aristòtil, com fa Plató, reserva l'exercici del poder polític a la classe social superior, però al contrari que Plató no separa les funcions econòmica i política, sinó que reuneix les dues a la mateixa classe social. Aquesta classe exerciria successivament al llarg de la seva vida les funcions de guerrer, magistrat i sacerdot (que no se separen en dues classes com feia Plató), però també seria la classe propietària, amb la qual cosa Aristòtil elimina el comunisme platònic, convertint la concepció de Plató en una oligarquia, ja que els que exerceixen el poder polític són també els més rics. En existir la propietat privada i la família, la pertinença a la classe superior depèn del nivell de renda i de la família en la qual es neix (o sigui , l'habitual en el món grec de l'època), i no de la selecció realitzada per l'Estat entre totes les classes socials prenent com a base el nivell d’intel·ligència, que era el que defensava Plató. Aristòtil suposa que els més rics són també els més intel·ligents (nega que els esclaus, els bàrbars i les dones tinguin ànima racional, la qual, segons la seva concepció, és exclusiva dels homes grecs lliures). Aristòtil justifica l'existència d'esclaus que són els productors directes, i de fet proposa que s'estengui l'esclavitud a tots els productors, és a dir, recomana que es converteixi en esclaus a tots els treballadors, camperols i artesans (és a dir, que la classe dels artesans que, en la utopia platònica eren els únics que tenien propietat privada i eren per tant més rics que els dirigents polítics, en el model aristotèlic perden tota propietat, fins i tot la propietat de si mateixos). Plató, però, no esmenta l'esclavitud en la seva utopia política. Encara que això no és suficient per afirmar que Plató estigués en contra de l'esclavitud (admirava el sistema espartà que, per descomptat, utilitzava esclaus). És possible que estigués pensant en una societat on els productors fossin tots homes lliures. En el cas d'Aristòtil, és evident que no existeix la possibilitat d'aquesta interpretació. D'altra banda, el prejudici masclista comú en la societat grega està present en Aristòtil (segons ell, la dona no és un ésser racional, és a dir que en rigor no seria un ésser humà), però Plató el rebutja explícitament al recomanar que es doni la mateixa educació i la mateixa participació política a homes i dones, seleccionant als governants només en funció de la seva intel·ligència, i no del seu sexe. Com es pot veure, la utopia d'Aristòtil no és sinó una versió de les formes de govern oligàrquiques (encara que bastant més extrema) que utilitza algunes de les idees de Plató, però que en realitat no suposa, com si suposava la utopia platònica, un intent de fonamentar la societat i el govern sobre unes bases diferents a les habituals en la societat de l'època.

b) Relació entre la política i el coneixement científic.

D'altra banda , la relació entre la política i el coneixement científic s'inverteix en ambdós autors. El plantejament de l'Acadèmia de Plató era que el coneixement científic era imprescindible per poder governar un Estat, de manera que la ciència era un mitjà per aconseguir un altre objectiu, el d’un Estat perfecte i completament just. En el model aristotèlic, per contra, l'objectiu final és el desenvolupament del coneixement científic, i l'ordenació que proposa cerca precisament alliberar del treball als més intel·ligents (que són propietaris però que no realitzen treballs productius, els quals queden a càrrec dels esclaus) perquè puguin dedicar la seva vida al coneixement teòric, és a dir, que l'ordenació política està al servei del coneixement, i no al revés.

c) Les formes de govern.

Aristòtil, en comptes d'ordenar totes les formes de govern en una sola sèrie degenerativa, com fa Plató, els classifica d'una manera molt més objectiva en funció de la participació política de la ciutadania (segons governi una persona sola, un grup, o tots els ciutadans), i distingeix a continuació entre formes legítimes i il·legítimes de govern, segons si l'Estat s'ocupa de l'interès general o és utilitzat per aquells que tenen el poder en el seu propi benefici (o sigui, que tots els models polítics poden ser bons o dolents depenent de com s'utilitzi el poder). Aristòtil considera que la millor forma de govern legítim és la monarquia, en què un sol governant savi fa el millor per a l'interès de l'Estat, i en això coincideix amb Plató. Però a diferència d'aquest, Aristòtil reconeix que és gairebé impossible trobar una persona que pugui exercir sempre el poder sense equivocar-se ni corrompre’s, així que finalment la forma de govern que recomana és la democràcia (al contrari que Plató, que la rebutjava per complet), ja que aquesta, tot i que és la pitjor forma de govern legítim, és la forma menys dolenta de govern il·legítim (la pitjor forma de govern il·legítim és la tirania, punt en el qual Aristòtil també coincideix amb Plató). Així, seguint una prudència política molt pragmàtica, Aristòtil acaba recolzant, com a forma de govern més estable i menys perillosa, la democràcia, encara que això sí, molt limitada, ja que Aristòtil exclou d'ella a les classes econòmicament més baixes (amb la qual cosa pretén evitar la caiguda en la demagògia, que era també la gran preocupació de Plató), de tal manera que aquesta proposta no està tan llunyana com podria semblar a primera vista de la política oligàrquica defensada en el model aristotèlic anterior, o de la preferència platònica per l'oligarquia enfront de la democràcia.