Visual Thinking Aristotle's Anthropology

Donant imatges al pensament

Una experiència Visual Thinking a Història de la Filosofia

amb l'alumnat de 2n Batxillerat

Substanciate con Aristóteles: el rap d'Arturo & Àlex

Arturo & Àlex By APM

Sempre hi ha una forma diferent d'aprendre. 

Ha arribat el moment en que el mestre ha de deixar d'ensenyar i, al seu lloc, ha de possibilitar que els alumnes assumeixin la responsabilitat d'aprendre. 

És l'hora de la construcció d'aprenentatges individualitzats que potenciïn les intel·ligències en les quals pot destacar l'alumnat. S'ha de deixar espai per a desenvolupar la curiositat i la creativitat. Avui és imprescindible que l'alumne exerceixi la seva autonomia, tot acceptant els riscos i la responsabilitat de prendre decisions.

Nous apunts de Sant Tomàs d'Aquino

Sant Tomàs d'Aquino By APM

Ja teniu a la vostra disposició els apunts de Sant Tomàs d'Aquino (Rocasecca, Laci, 1225 - Fossanova, 7 de març de 1274).

En aquesta ocasió, els possibles textos de l'examen de la PBAU estan inclosos en els mateixos apunts. 

Pensau que, també, és imprescindible que us imprimiu el document "Aplicant les destreses de pensament per analitzar la noció de Déu a Sant Tomàs". Aquest document ens servirà per dur a terme les dinàmiques d'aquest tema. 

[Anar als apunts]

Aplicant les destreses de pensament per analitzar la noció de Déu a Sant Tomàs

Descarrega l'arxiu en format PDF

Rúbrica Visual Thinking

Rúbrica Visual Thinkingt Història de la Filosofia by APM

Descarrega l'arxiu en format PDF

Kant: Teoria Ètica

Aquest PPT és la síntesi dels apunts de classe.

A la vegada és la base de l'activitat que férem a classe amb l'aplicació NEARPOD.

Explicació esquemàtica del pensament de Kant

Aquest vídeo de la professora Lluna Pineda és una explanació esquemàtica del pensament de Kant. Serveix per tenir una visió de conjunt de la filosofia kantiana, per tant, és una molt bona introducció o una eina fantàstica per fer un repàs final del filòsof.

Per llegir bé l'esquema és aconsellable que canvieu la resolució del vídeo que ve per defecte i la passeu a HD.

Recorda que clicant l'etiqueta Kant, tindràs al teu abast un bon grapat de recursos addicionals als apunts.

El pensament de Kant explicat per Darin McNabb

Per repassar Kant us pot ser d'utilitat veure els següents vídeos del professor Darin McNabb, del seu excel·lent canal de YouTube "La Fonda Filosófica".

Dedica dues sèries de vídeos al filòsof Immanuel Kant. A nosaltres ens interessen especialment els capítols que dedica a La Crítica de la Raó Pura.

A La Crítica de la Raó Pura [3/9] explica tres temes imprescindibles per entendre el pensament kantià:

• Gir copernicà.
• Distinció entre a priori i a posteriori.
• Tipus de judicis: analítics i sintètics.

Al vídeo La Crítica de la Raó Pura [4/9] explica l'Estètica Transcendental, concretament distingeix entre:

• Sensibilitat i enteniment.
• Intuïcions i conceptes.
• Fenomen i noümen (cosa en si mateixa).

Tot seguit passa a explanar les dues intuicions pures de la sensibilitat, sens dubte, elements claus per entendre l'Estètica Transcendental:

• Espai
• Temps

A la cinquena part de la sèrie que dedica a La Crítica de la Raó Pura [5/9] tracta l'analítica transcendental, on distingeix entre 

• conceptes empírics i conceptes purs.

Tot seguit, detalla la deducció de la taula de categories transcendentals a partir de la lògica aristotèlica, intentant-ne argumentar la validesa objectiva que tenen les categories, en tant que permeten al subjecte construir el coneixement.

A la novena part de la sèrie que dedica a La Crítica de la Raó Pura [9/9] Darin McNabb revisa les idees de la raó:

• ànima
• món
• Déu 

Al final, analitza l'ús legítim que poden tenir com a ideals regulatius.

Comparació Racionalisme - Empirisme

Comparació Marx - Nietzsche

Una de les qüestions que hem treballat en equip aquesta setmana són les comparacions entre autors. En el següent enllaç teniu unes suggerències per fer la  Comparació entre K.Marx i F.Nietzsche.

Nietzsche: Genealogia de la veritat [Ampliació Apunts]

Millor la boira que la llum  by Agustí Puigserver

Atès que molts dels comentaris de la PAU tracten el tema de la veritat, us he ampliat els apunts de Nietzsche. 

Nietzsche: Genealogia de la Veritat [Ampliació Apunts]

Comparau les teories ètiques d'Aristòtil i Kant (Examen Selectivitat UIB Juny 2011)

Versió a) Ambdós filòsofs, a pesar d’estar separats per nombrosos segles presenten bastanta simetria en la seva teoria ètica però el que realment presenten són diferències. Això ve donat pel fet que Kant com a filòsof representa la culminació de la filosofia moderna i com a tal s’oposa a la filosofia escolàstica que havia imperat fins abans i que es basava en la filosofia d’Aristòtil.

Primer de tot la seva semblança principal és l’interès per establir una teoria ètica que reguli el comportament humà, però veurem com són vertaderament distintes. L’altre aspecte que tenen en comú és l’ús de la voluntat en la seva ètica, però l’ús que li donen és diferent.

Desenvolupant aquesta concepció diferent de la voluntat trobam la primera diferència: Kant empra aquesta voluntat com ajuda per a crear les nostres lleis universals de la moralitat pròpies de l’imperatiu categòric, mentre que Aristòtil empra realment la voluntat com un mitjà que ens permet obrar bé, fet que ens conduirà poc a poc a un fi últim que és la felicitat. D’aquí deriva una de les diferències més importants, la recerca de fins: Per a Aristòtil hem de fer el bé (mitjançant el coneixement d’ell i la voluntat) com a mitjà per aconseguir el gran fi últim, que com he dit, abans és la felicitat. En canvi, Kant rebutja per complet la conceptualització d’una teoria ètica o moral l’objectiu de la qual és únicament un fi. Per ell, actuar per un fi o per sentiments no és actuar moralment sinó que es comportar-se com un animal. Des del punt de vista aristotèlic, es seguien certes lleis morals però al final miraves més per tu mateix i pel teu benefici, fet que rebutja obertament Kant amb el seu imperatiu categòric, el qual explica que la nostra acció no ha d’estar regida pels nostres possibles beneficis sinó que l’hem de dur a terme com si volguéssim que es convertís en llei moral universal. Kant s’oposa també a la sensibilització i empirització de la moralitat; amb el gir copernicà  estableix que l’objecte moral ha de ser creat per les nostres pròpies condicions o lleis morals, no a l’inrevés com s’havia fet fins aleshores. Per últim, Aristòtil relaciona la seva ètica amb una teoria política fet que Kant no realitza ja que ell com a representant de la filosofia moderna no s’interessa ni implica en política.

Resolució de la pregunta: Mireia Jaume Beltran

Versió b) Ambdós filòsofs es varen preocupar molt de l’ètica en la filosofia per obtenir una via per poder actuar bé. Una de les seves similituds és que tots dos es varen centrar en què una bona actuació no és suficient per obrar bé. Això té gran importància en Aristòtil ja que, en contra del seu mestre Plató que opinava que conèixer el “bé” era suficient per actuar justament, considera que a més hem de tenir la voluntat per actuar correctament. Kant també considera que hem d’actuar bé, però “per deure” encara que hi ha gent que actua “contra el deure” o “conforme el deure” que són vies equivocades per ell. Pel qual també hem de tenir la voluntat per actuar bé.

Igualment els dos autors difereixen en diferents aspectes. Per començar en Kant té molta importància la llibertat, ja que marcat per la independència dels Estats Units, considera que l’ètica ha de permetre la nostra llibertat, no ser heterònoma i sobre tot ser universal i necessària. Per altra part Aristòtil considera inclús necessària l’esclavitud per aconseguir el bon funcionament de la polis (considera que només els homes grecs posseïen ànima racional i per tant només ells poden ser lliures). Aquí trobam una altra gran diferència, ja que Aristòtil manté una clara relació entre política i ètica ja que l’ètica ha de crear un model per aconseguir la felicitat i la polis ha de permetre la felicitat dels ciutadans. Al contrari Kant no manté cap relació politica-ètica. A més Kant al opinar que l’ètica ha de ser universal i necessària amb judicis a priori, sense tenir cap part d’experiència empírica entra en oposició amb Aristòtil que no necessitava de judicis a priori, tan sols la voluntat de fer el bé per un fi. Per altra banda, Kant nega que l’ètica s’hagi de fixar per objectius i fins, perquè deixaria de ser universal, sinó que considera que només ens hem de guiar per bona voluntat seguint l’imperatiu categòric i actuant per deure. En canvi, Aristòtil considera que les nostres accions han de respondre a un fi, que és la felicitat. Per tot això l’ètica d’ Aristòtil és utilitarista i en canvi la kantiana és formal, en aquest sentit el seu plantejament suposa també un gir copernicà.

En definitiva, els dos autors tenen tant semblances com diferències. Coincideixen en la importància de l’ètica , però es diferencien en el fi.

Resolució de la pregunta: Andrea Oliver

EDpuzzle F. Nietzsche

Aquest és l'excel·lent documental de la BBC sobre F. Nietzsche, del qual us vaig parlar a classe. Recordau que per veurer-lo us heu d'identificar i resoldre les 10 qüestions tipus test que hi trobareu. El vídeo dura 48', pensau que el podeu resoldre en diferents moments.

La data límit de visualització i resolució és dia 04-04-2016

Accedeix a EDpuzzle.com

Vídeos Karl Marx

Del Canal Encuentro Filosofia aquí y ahora
Explicació molt sòlida del professor Pablo Feinmann

Els dos primers capítols estan centrats en la figura de Karl Marx i els dos darrers en el filòsof Friedrich Wilhelm Nietzsche

Vídeo de Fernando Savater amb preguntes [Edpuzzle]



Del Canal á Grandes filósofos



Fantàstic documental de la BBC
Karl Marx i el Marxisme
[Versió Original Subtitulada]




De la pàgina web www.unprofesor.com

Del Canal Educatina

Vídeos David Hume (1711-1776)

De la sèrie "FILÓSOFOS" canal (á)

De la sèrie "LA AVENTURA DEL PENSAMIENTO"

De la pàgina web www.unprofessor.com

De la pàgina web www.unprofessor.com

De la pàgina web www.unprofessor.com

CANAL EDUCATINA

CANAL EDUCATINA

Recollida de dades Hª de la Filosofia 2015-16

Clicau el següent enllaç i emplenau les dades del qüestionari.

ENLLAÇ

Actualització dels apunts d'Història de la Filosofia 2015-16

Els apunts d'Història de la Filosofia s'han actualitzat per tal d'adapatar-los a les noves metodologies didàctiques que posarem en pràctica aquest curs 2015-16. 

Temes actualitzats a dia d'avui:

• Mite i raó. Els filòsofs presocràtics.
• Els sofistes i Sòcrates.

Bon curs a tothom!!!

Cronograma de la història de la filosofia

Source: SuperScholar.org/

Ètica aristotèlica

Felicitat? De quina felicitat parlam? By APM

Per desenvolupar l'ètica aristotèlica ens ocuparem especialment dels següents punts:

1) El concepte de finalitat (ètica teleològica)

2) Primera caracterització de la felicitat.

3) El concepte de virtut.

4) La prudència.

5) Conclusió sobre la felicitat.

El primer que cal dir per caracteritzar l'ètica aristotèlica és que és teleològica, es tracta, per tant, d'una ètica de fins, en la qual la felicitat es considera la finalitat última de l'ésser humà. Cal destacar aquí, la importància de les obres biològiques d'Aristòtil d'on, amb tota probabilitat procedeix el concepte de fi: de la mateixa manera (per posar un exemple) que la fi de la llavor d'una pomera és arribar a ser pomera, l'home tindria com a finalitat arribar a ser feliç. Ja des del començament d'Ètica a Nicòmac compara Aristòtil l'ésser humà amb un arquer apuntant al blanc. De la mateixa manera que l'objectiu d'aquest és donar en el blanc, la fi de l'home no pot ser altre que el de ser feliç, aconseguir una vida bona. Qualsevol altre fi no pot sinó ser instrumental: sempre cal preguntar el per què dels doblers o del plaer. Davant d'això, la felicitat és l'únic fi últim de l'ésser humà, l'únic fi autàrquic, que es basta a si mateix. Per això, Ètica a Nicòmac es convertirà, en certa manera, en una profunda investigació sobre la felicitat humana. Una de les grans preguntes d'aquesta obra serà per tant: Què és la felicitat?

Segons Aristòtil gairebé tots estan d'acord que la felicitat és el fi últim de l'ésser humà, però no tots pensen que el contingut de la felicitat sigui el mateix. Aristòtil ens presenta, almenys, 3 models:

1) Els que pensen que la felicitat està en el plaer, la riquesa o els honors.

2) Aquells que argumenten que la felicitat consisteix en la satisfacció d'una carència personal: així, la felicitat seria la salut per al malalt, la riquesa per al pobre, la cultura per al ignorant ...

3) Els que no estan d'acord amb cap de les anteriors, i creuen que, si les anteriors són positives, és precisament perquè contribueixen a un altre fi, a un altre bé que fa que els anteriors siguin bons.

Evidentment, Aristòtil s'identificarà amb la tercera opció, que, des del seu punt de vista, és l'única autàrquica. Els plaers i les riqueses són accidentals en la nostra vida: tan aviat apareixen com desapareixen. La felicitat per a Aristòtil no pot ser una sensació o un gaudi passatger, sinó, més aviat, una forma de vida. que serà necessàriament estable i duradora. Per Aristòtil la felicitat és una tasca a realitzar en tota una vida, no en moments fugaços d'aquesta. I per això, tampoc pot ser únicament la satisfacció d'una carència. Evidentment l'home feliç no pot tenir mancances, però cal afegir alguna cosa més per aconseguir ser feliç. Aquest alguna cosa més serà, com veurem la virtut.

Així, Aristòtil ens ofereix una primera definició de felicitat: activitat de l'ànima dirigida per la virtut. Només l'home virtuós, aquell que no només coneix les virtuts sinó que les compleix (ja que la felicitat és activitat) en la seva vida quotidiana, pot ser feliç. La virtut es descobreix així com un dels components necessaris per poder dir que un home és feliç. L'home virtuós troba el plaer i l'honor sent virtuós, de manera que no necessita del plaer ni l'honor com quelcom extern. L'únic que necessita l'home virtuós per ser feliç és tenir cobertes les necessitats bàsiques, és a dir, tenir els béns externs necessaris per poder ser feliç. Però si la felicitat ens remet a la virtut, aquest serà un dels conceptes centrals de tota l'Ètica a Nicòmac, ens haurem ocupar d'ella per a comprendre la felicitat de la qual Aristòtil ens està parlant. La pregunta incicial (Què és la felicitat?) Es converteix ara en una nova pregunta: Què és la virtut?

La virtut per a Aristòtil és una disposició permanent de l'ànima a obrar bé. L'home virtuós és aquell que està predisposat a fer el bé, aquell a qui "li surt d’ell mateix" obrar bé. De fet, el mateix Aristòtil va elaborar una classificació de les virtuts, distingint les ètiques (aquelles que perfeccionen la voluntat) i les dianoètiques (les que perfeccionen l'enteniment). Les ètiques es formen per mitjà de la repetició i les dianoètiques per mitjà de la instrucció.

Tenint en compte aquesta classificació, Aristòtil elabora un poc més aquesta caracterització de la virtut i ens ofereix una altra definició: "manera de ser selectiu, i un terme mitjà relatiu a nosaltres, determinat per la raó i per allò pel que decidiria l'home prudent". La virtut és, si ens atenim a aquesta definició, una forma de triar. Es podria dir que l'home virtuós és el que sap triar, el que pren la decisió adequada en el moment just. Aquí introdueix Aristòtil la tesi, no sempre ben compresa, del terme mitjà. La virtut tendeix sempre al terme mitjà, però no es pot entendre això d'una manera exclusivament geomètrica, sinó ètica, vital, experiencial. L'home es veu sovint obligat a triar entre dos extrems, i el virtuós és aquell que tendeix a prendre la decisió correcta, que sol situar-se, d'una manera aproximativa, en un lloc intermedi. Això no impedeix, per descomptat, que hi hagi casos en què la decisió virtuosa estigui molt més a prop d'un extrem que de l'altre. A més d'això, crida l'atenció l'última part de l'expressió aristotèlica: "pel que decidiria l'home prudent". L'estudi de la felicitat ens condueix a analitzar el concepte de virtut, i aquest ara ens remet al de prudència. Vegem què és la prudència per Aristòtil.

La definició aristotèlica de la prudència resulta una mica problemàtica. El primer que cal dir és que la prudència és una virtut, i una de les més importants. Aristòtil l'entén com una "manera de ser, racional, veritable i pràctic, respecte del que és bo i dolent per a l'home". Seria prudent aquell que sap determinar què és bo en cada cas, i ho sap portar a la pràctica. El prudent combina intel·ligència i desig a parts iguals. Per Aristòtil l'home és intel·ligència desitjant i desig intel·ligent, de manera que cap dels dos poden faltar per definir l'home prudent. El prudent tria bé en el moment oportú, cosa que ha d'aprendre necessàriament a partir de l'experiència i, per què no dir-ho, fins i tot de l'error. Podria semblar que Aristòtil cau en un cercle viciós en definir els conceptes essencials de la seva ètica: la definició de virtut ens remet a la prudència, i aquesta al seu torn a la virtut. Aquest aparent cercle viciós queda resolt si ens adonem que l'ètica és una disciplina pràctica. Tant la virtut com la prudència s'aprenen per mitjà de l'experiència, i requereixen un llarg exercici. Ningú neix sent virtuós, i el seu aprenentatge requereix molt de temps. Arribar a formar aquesta "disposició permanent per obrar bé" costa temps i esforç, i requereix que l'individu pugui fixar-se més en altres homes virtuosos i prudents per imitar-los. L'aprenentatge moral i ètic ha de tenir la prudència com a referència. L'exercici i la imitació consoliden aquest hàbit a obrar bé en què consisteix la virtut. El que arriba a ser prudent aconsegueix, per mitjà de l'exercici, prendre les decisions correctes amb facilitat, ja que està habituat a això. Com el bon arquer tendeix a encertar en el blanc, l'home bo tendeix a fer el bé.

Amb tot el que acabam de dir podem caracteritzar la felicitat. A més de referir-se a aquesta "virtut acompanyada de béns externs", Aristòtil distingeix diversos tipus de vida, i tracta de determinar quin és el que millor s'ajusta a la felicitat, tal com l'hem vingut caracteritzant. Així, distingeix aquestes formes de vida:

a) Vida activa: la d'aquella persona que està compromesa amb la marxa de la ciutat i que ocupa importants càrrecs dins de la mateixa. Aristòtil troba que aquest model és molt honorable, però està subjecte a les circumstàncies i vaivens de la vida pública, de manera que algú pugui perdre sobtadament l'honor i la fama aconseguida al llarg del temps.

b) Vida agradable: la d'aquelles persones que viuen centrades en el plaer. Per Aristòtil no és aquesta una vida autàrquica: els plaers proveirien una felicitat efímera, instantània, però no són capaços de proporcionar una felicitat duradora.

c) Vida contemplativa: la d'aquella persona preocupada pel saber. No es tracta només d'un saber "il·lustrat", sinó d'una curiositat vital, que entronca amb aquesta admiració davant les coses de la que parlà el propi Aristòtil o amb la frase inicial de la seva metafísica: "tots els homes per naturalesa desitgen saber" .

Per Aristòtil, aquest tercer estil de vida és superior als anteriors, i per això ha de ser preferit. La vida teòrica o contemplativa proporciona saber en si mateixa, i no està tan subjecta a avatars polítics, socials o econòmics com la vida activa. Per això, i com a conclusió, podríem dir que per a Aristòtil la felicitat, la vida bona, consisteix a portar una vida teòrica acompanyada de la virtut i dels béns externs necessaris per tenir una vida digna, el que requereix la ciutat per a la seva realització.

El moviment l'inicia l'enteniment

By APM

La ciència posa al nostre abast mitjans per viure, 

la filosofia ens dóna raons per viure. 

En la filosofia, com en la vida, 

el que és essencial no és ni el punt de partida, 

ni el punt d’arribada; 

l’important

és transitar i prendre consciència de l’entre 

per créixer intensionalment. 

Probablement, 

la filosofia és el millor testimoni que podem oferir

de la nostra dignitat com persones.