 |
| Felicitat? De quina felicitat parlam? By APM |
Per desenvolupar l'ètica aristotèlica ens ocuparem especialment
dels següents punts:
1) El concepte de finalitat (ètica teleològica)
2) Primera caracterització de la felicitat.
3) El concepte de virtut.
4) La prudència.
5) Conclusió sobre la felicitat.
El primer que cal dir per caracteritzar l'ètica aristotèlica és
que és teleològica, es tracta, per tant, d'una
ètica de fins, en la qual la felicitat es considera la finalitat última de
l'ésser humà. Cal destacar aquí, la importància de les obres biològiques
d'Aristòtil d'on, amb tota probabilitat procedeix el concepte de fi: de la
mateixa manera (per posar un exemple) que la fi de la llavor d'una pomera és
arribar a ser pomera, l'home tindria com a finalitat arribar a ser feliç. Ja
des del començament d'Ètica a Nicòmac compara
Aristòtil l'ésser humà amb un arquer apuntant al blanc. De la mateixa manera
que l'objectiu d'aquest és donar en el blanc, la fi de l'home no pot ser altre
que el de ser feliç, aconseguir una vida bona. Qualsevol altre fi no pot sinó ser
instrumental: sempre cal preguntar el per què dels doblers o del plaer. Davant
d'això, la felicitat és l'únic fi últim de l'ésser humà, l'únic fi autàrquic,
que es basta a si mateix. Per això, Ètica
a Nicòmac es convertirà,
en certa manera, en una profunda investigació sobre la felicitat humana. Una de
les grans preguntes d'aquesta obra serà per tant: Què és la felicitat?
Segons Aristòtil gairebé tots estan d'acord que la felicitat és el fi últim de l'ésser humà, però no tots pensen que el
contingut de la felicitat sigui el mateix. Aristòtil ens presenta, almenys, 3
models:
1) Els que pensen que la felicitat està en el plaer, la riquesa o
els honors.
2) Aquells que argumenten que la felicitat consisteix en la
satisfacció d'una carència personal: així, la felicitat seria la salut per al
malalt, la riquesa per al pobre, la cultura per al ignorant ...
3) Els que no estan d'acord amb cap de les anteriors, i creuen
que, si les anteriors són positives, és precisament perquè contribueixen a un
altre fi, a un altre bé que fa que els anteriors siguin bons.
Evidentment, Aristòtil s'identificarà amb la tercera opció, que,
des del seu punt de vista, és l'única autàrquica. Els plaers i les riqueses són
accidentals en la nostra vida: tan aviat apareixen com desapareixen. La
felicitat per a Aristòtil no pot ser una sensació o un gaudi passatger, sinó,
més aviat, una forma de vida. que serà necessàriament estable i duradora. Per
Aristòtil la felicitat és una tasca a realitzar en tota una vida, no en moments
fugaços d'aquesta. I per això, tampoc pot ser únicament la satisfacció d'una
carència. Evidentment l'home feliç no pot tenir mancances, però cal afegir
alguna cosa més per aconseguir ser feliç. Aquest alguna cosa més serà, com
veurem la virtut.
Així, Aristòtil ens ofereix una primera definició de felicitat: activitat de
l'ànima dirigida per la virtut. Només l'home virtuós, aquell que no només
coneix les virtuts sinó que les compleix (ja que la felicitat és activitat) en
la seva vida quotidiana, pot ser feliç. La virtut es descobreix així com un
dels components necessaris per poder dir que un home és feliç. L'home virtuós
troba el plaer i l'honor sent virtuós, de manera que no necessita del plaer ni
l'honor com quelcom extern. L'únic que necessita l'home virtuós per ser feliç
és tenir cobertes les necessitats bàsiques, és a dir, tenir els béns externs
necessaris per poder ser feliç. Però si la felicitat ens remet a la virtut,
aquest serà un dels conceptes centrals de tota l'Ètica a Nicòmac,
ens haurem ocupar d'ella per a comprendre la felicitat de la qual Aristòtil ens
està parlant. La pregunta incicial (Què és la felicitat?) Es converteix ara en
una nova pregunta: Què és la virtut?
La virtut per a Aristòtil és una disposició
permanent de l'ànima a obrar bé. L'home virtuós és aquell que està predisposat
a fer el bé, aquell a qui "li surt d’ell mateix" obrar bé. De fet, el
mateix Aristòtil va elaborar una classificació de les virtuts, distingint les
ètiques (aquelles que perfeccionen la voluntat) i les dianoètiques (les que
perfeccionen l'enteniment). Les ètiques es formen per mitjà de la repetició i
les dianoètiques per mitjà de la instrucció.
Tenint en compte aquesta classificació, Aristòtil elabora un poc
més aquesta caracterització de la virtut i ens ofereix una altra definició:
"manera de ser selectiu, i un terme mitjà relatiu a nosaltres,
determinat per la raó i per allò pel que decidiria l'home prudent". La
virtut és, si ens atenim a aquesta definició, una forma de triar. Es podria dir
que l'home virtuós és el que sap triar, el que pren la decisió adequada en el
moment just. Aquí introdueix Aristòtil la tesi, no sempre ben compresa, del terme
mitjà. La virtut tendeix sempre al terme mitjà, però no es pot entendre això
d'una manera exclusivament geomètrica, sinó ètica, vital, experiencial. L'home
es veu sovint obligat a triar entre dos extrems, i el virtuós és aquell que
tendeix a prendre la decisió correcta, que sol situar-se, d'una manera
aproximativa, en un lloc intermedi. Això no impedeix, per descomptat, que hi
hagi casos en què la decisió virtuosa estigui molt més a prop d'un extrem que
de l'altre. A més d'això, crida l'atenció l'última part de l'expressió
aristotèlica: "pel que decidiria l'home prudent". L'estudi de la
felicitat ens condueix a analitzar el concepte de virtut, i aquest ara ens
remet al de prudència. Vegem què és la prudència per Aristòtil.
La definició aristotèlica de la prudència resulta una mica problemàtica. El
primer que cal dir és que la prudència és una virtut, i una de les més
importants. Aristòtil l'entén com una "manera de ser, racional,
veritable i pràctic, respecte del que és bo i dolent per a l'home".
Seria prudent aquell que sap determinar què és bo en cada cas, i ho sap portar
a la pràctica. El prudent combina intel·ligència i desig a parts iguals. Per
Aristòtil l'home és intel·ligència desitjant i desig intel·ligent, de manera
que cap dels dos poden faltar per definir l'home prudent. El prudent tria bé en
el moment oportú, cosa que ha d'aprendre necessàriament a partir de
l'experiència i, per què no dir-ho, fins i tot de l'error. Podria semblar que
Aristòtil cau en un cercle viciós en definir els conceptes essencials de la
seva ètica: la definició de virtut ens remet a la prudència, i aquesta al seu
torn a la virtut. Aquest aparent cercle viciós queda resolt si ens adonem que
l'ètica és una disciplina pràctica. Tant la virtut com la prudència s'aprenen
per mitjà de l'experiència, i requereixen un llarg exercici. Ningú neix sent
virtuós, i el seu aprenentatge requereix molt de temps. Arribar a formar
aquesta "disposició permanent per obrar bé" costa temps i
esforç, i requereix que l'individu pugui fixar-se més en altres homes virtuosos
i prudents per imitar-los. L'aprenentatge moral i ètic ha de tenir la prudència
com a referència. L'exercici i la imitació consoliden aquest hàbit a obrar bé
en què consisteix la virtut. El que arriba a ser prudent aconsegueix, per mitjà
de l'exercici, prendre les decisions correctes amb facilitat, ja que està
habituat a això. Com el bon arquer tendeix a encertar en el blanc, l'home bo
tendeix a fer el bé.
Amb tot el que acabam de dir podem caracteritzar la felicitat. A més de referir-se a aquesta "virtut acompanyada de
béns externs", Aristòtil distingeix diversos tipus de vida, i tracta
de determinar quin és el que millor s'ajusta a la felicitat, tal com l'hem
vingut caracteritzant. Així, distingeix aquestes formes de vida:
a) Vida activa: la d'aquella persona que està compromesa amb la
marxa de la ciutat i que ocupa importants càrrecs dins de la mateixa. Aristòtil
troba que aquest model és molt honorable, però està subjecte a les
circumstàncies i vaivens de la vida pública, de manera que algú pugui perdre
sobtadament l'honor i la fama aconseguida al llarg del temps.
b) Vida agradable: la d'aquelles persones que viuen centrades en
el plaer. Per Aristòtil no és aquesta una vida autàrquica: els plaers
proveirien una felicitat efímera, instantània, però no són capaços de
proporcionar una felicitat duradora.
c) Vida contemplativa: la d'aquella persona preocupada pel saber.
No es tracta només d'un saber "il·lustrat", sinó d'una curiositat
vital, que entronca amb aquesta admiració davant les coses de la que parlà el
propi Aristòtil o amb la frase inicial de la seva metafísica: "tots els
homes per naturalesa desitgen saber" .
Per Aristòtil, aquest tercer estil de vida és superior als
anteriors, i per això ha de ser preferit. La vida teòrica o contemplativa
proporciona saber en si mateixa, i no està tan subjecta a avatars polítics,
socials o econòmics com la vida activa. Per això, i com a conclusió, podríem
dir que per a Aristòtil la felicitat, la vida bona, consisteix a portar una
vida teòrica acompanyada de la virtut i dels béns externs necessaris per tenir
una vida digna, el que requereix la ciutat per a la seva realització.
